Aquests dies passats el Govern Balear ha anunciat la “derogació massiva” de normes que considera que alenteixen les tramitacions. Un discurs que molta gent pot comprar, perquè és indiscutible que hi ha procediments que s’allarguen de manera mala d’entendre, però del qual convé separar el gra de la palla.

I així és perquè, quan es segueix llegint la notícia, surt el pinyol que ja ens temíem que hi havia dins de la fruita temptadora. Els dos departaments que diu que estan especialment al punt de mira són el de Medi Ambient i el de Recursos Hídrics. Dues àrees que encara pateixen el xoc cultural derivat dels quaranta anys en què la frontera dels Pirineus va romandre tancada al nou pensament que s’obria pas a Europa.

Efectivament, quan al 1972 Nacions Unides ja celebrava la primera cimera mundial per analitzar problemàtiques ambientals, aquí encara s’incentivava l’eliminació de tots aquells animals que podien depredar sobre les espècies cinegètiques (les alimañas) i s’autoritzava a posar verins. La democràcia també era encara enfora, es feien consells de guerra i s’aplicava la pena de mort.

De fet, en termes ambientals, no és fins la Llei de 1989 de conservació dels espais naturals i de la fauna i flora silvestre, que no ens començam a posar al dia amb la normativa europea. I tants d’anys de retard, es noten molt. Es noten en les polítiques ambientals i en les polítiques d’aigua.

Aquí encara hi ha moltes ments que consideren que la legislació ambiental és una pega, és un impediment per fer determinades activitats econòmiques que, sense contemplacions cap a la natura, serien més rendibles. Per aquesta gent, la legislació ambiental és de segona categoria. O de tercera. Son hereus de l’antiga escola.

Son els mateixos que tampoc han fet el canvi mental que proposa la Directiva europea marc de l’Aigua, aprovada fa ja 24 anys, que diu que hem d’abandonar la idea d’incrementar l’oferta de l’aigua disponible i que cal apostar per racionalitzar les demandes. Però ni cas. Planifiquen creixements urbanístics que necessiten dessaladores i planifiquen dessaladores per permetre els creixements.

Dins d’aquesta manera de discorre, no consideren admissible que hi hagi tècnics que, quan fan els informes preceptius segons la legislació vigent, adverteixin que hi ha projectes que incompleixen les normatives. Consideren que s’extralimiten (així ho diuen) en les seves funcions. Dins dels seu anàlisi, els requisits ambientals poden servir per a maquillar, però no per impedir res.

Així s’han fet les piscines il·legals que havien de ser dipòsits per estalviar aigua, així s’han construït els parcs aquàtics en sòl rústic protegit o així es donen per bones ampliacions de parcel·les hoteleres que agafen zones verdes. Medi ambient si, però sempre que no sigui motiu de frenar res.

Tampoc hi falten aquells que diuen que, si vols opinar, t’has de presentar a les eleccions. Una postura que, curiosament, oblida allò que regula la Constitució. Diu l’article 23 (inclòs en el capítol dels Drets fonamentals) que els ciutadans tenen el dret a participar en els temes públics, directament o per mitjà de representants. O sigui, que poden participar directament.

Per si encara persisteix qualque dubte, l’article 9 diu que els poders públics han de remoure els obstacles que dificultin la participació de tota la ciutadania en la vida política, econòmica, cultural i social. Un precepte que també s’està oblidant en temps on accedir a determinats expedients és una odissea.

Emprar l’argument de l’excés de burocràcia (o de la manca de productivitat que es dóna en algunes taules de gent que cobra salari públic) no ha de ser coartada per intentar eliminar les regulacions ambientals, que son ara més necessàries que mai, precisament perquè s’han estat ignorant o vorejant durant tants anys, cosa que ha fet que els problemes hagin crescut.

Potser els nostres governants ho ignoren, o son directament negacionistes de la problemàtica ambiental en el seu conjunt. Però no és de rebut que quan els promotors urbanístics veuen restringit qualque dret, vagin ràpidament als tribunals apel·lant a la seguretat jurídica, mentre que quan es demana seguretat jurídica en temes ambientals, es pretengui catalogar de burocràcia innecessària.

Quan els governs no responen a l’interès general i pretenen tornar enrere coses que han costat grans esforços a nivell internacional (perquè abans que noltros, molta gent de la resta d’Europa va haver de treballar molt per fer-ho avançar), agafa més sentit que mai que la ciutadania s’organitzi, s’informi i participi sense complexos d’aquesta casta de debats.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 05/02/2024)

Visits: 96