Hi ha algunes espècies de pins amb unes pinyes permanents, que romanen tancades durant anys. Només s’obren quan la temperatura és molt elevada. Són un magatzem de llavors que esclataran en totes direccions en cas d’incendi i que mantindran la seva fertilitat després del foc.

D’aquesta manera, la planta ha anat seleccionant un mecanisme específic que augmenta la supervivència de la seva espècie. El pi cohabita bé amb la calor, però també s’ha preparat per quan hi ha una ardor excessiva.

És com la relació de Menorca amb el turisme. L’illa coexisteix bé amb els visitants que generen una economia que beneficia a la població local. Fins que la turistificació es fa desmesurada, la pressió sobre el territori degrada l’entorn i els seus recursos, i la relació amb la població resident perd l’harmonia. Llavors s’entra en la fase de l’ardor i cal preveure, com ho han fet aquests pins, enginys que permetin la pervivència.

Això no és tan fàcil com declamar-ho. Ja adverteixen els filòsofs que convé intentar viure d’acord amb allò que es pensa, perquè del contrari se sol acabar pensant en funció de com es viu. En el moment que Menorca deixa de pensar com vol ser (i, per tant, com vol anar evolucionant), llavors s’ingressa en una fase on els pensaments no són més que adaptacions -cada vegada més desesperades- a una realitat que no desitjàvem però que s’acaba imposant.

Quan les institucions proposen ampliar els aparcaments per combatre el col·lapse de les platges (una de les modificacions del PTI va per aquí), estem davant una realitat que ens pensa.

S’abandona la idea de qualitat en l’experiència turística, es renuncia al concepte de capacitat de càrrega i s’abdica del marc de Reserva de Biosfera. Es posa el territori al servei de l’abús.

De forma similar actuen els organismes que ajuden els infractors. Legalitzar unes piscines quan allò que s’havia autoritzat era un estalvi d’aigua d’aqüífer, és una genuflexió. Un complex de subordinació que no vol mirar més enllà. És l’esmentada adaptació a la realitat, sense pensar en les conseqüències ni les alternatives.

Posar un topall a les possibilitats d’actuació sobre l’illa i els seus recursos no és més que imitar allò que ja fem a la ciutat. Al casc urbà no es pot aparcar a qualsevol lloc, no és permès superar determinades velocitats, hi ha uns horaris per fer renous importants, hi ha unes normes per treure els residus… Són limitacions que s’han anat instaurant per fer possible la convivència en condicions dignes.

A Menorca fa dècades que creix la pressió humana de l’estiu. Evidenciant el problema de l’anomenada desestacionalització turística. Perquè tal vegada aconseguirem afegir turistes a l’inici i al final de la temporada, però estem fracassant per rebaixar els mesos centrals. Pretendre que aquesta dinàmica es pugui sostenir en el temps és, altra vegada, posar-se les clucales per no veure més enllà dels peus.

Els malestars que ja es manifesten a l’illa fan urgent l’aplicació de mesures efectives per topar la punta de l’estiu. I la limitació de vehicles turístics és una mesura factible per aconseguir-ho. Constrenyent els cotxes es pot rebaixar la pressió humana. Una mesura per sobreviure quan l’ardor és excessiva. I per pensar l’illa en tost de trobar-la pensada.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 01/09/2025)