La construcció del ferrocarril a Nord-Amèrica va resultar clau per la colonització dels territoris que es disputaven amb les tribus originàries. La via fèrria que acabaria ajuntant est amb oest, va servir per moure mercaderies, gent i animals. Seria un dels elements claus de la mutació d’aquelles terres. Un canvi estructural, que va significar la colonització definitiva dels territoris indígenes.

Però no cal travessar els oceans per entendre la relació entre les infraestructures i les seves conseqüències sobre els emplaçaments que connecten. Quan a Menorca encara es feien parcel·lacions al camp, sempre hi havia qualque regidor que impulsava l’asfaltat de camins rurals per facilitar les operacions posteriors de trosseig i construcció a les tanques.

A l’illa que tenim al costat, on la construcció en rústic s’està convertint en una autèntica destrossa de paisatges i d’identitat, es pot observar novament la relació entre carreteres i urbanisme especulatiu. Allà on s’han fet intervencions potents a les vies de connexió (com l’autovia Llucmajor-Campos) és on les operacions immobiliàries estan arrasant més paratges.

A Menorca, les fotografies aèries mostren greus cicatrius d’antics intents d’urbanització que no van arribar a prosperar del tot. Espais que avui estan protegits però que van penjar d’un fil. Al litoral entre Binimel·là i cala Mica, s’hi troben els vials on hi havien d’anar centenars de xalets, tres hotels i un graciós poblat de pescadors.

Una mica més al sud, encara guaiten els carreranys que es van obrir a Sa Roca, amb uns traços d’angle recte, completament allunyats de l’adaptació al terreny, que recorden les delimitacions de l’Àfrica colonial.

A llevant de Son Bou, hi ha tot el viari obert per la urbanització de Llucalari, que va donar guerra fins entrats els anys noranta. També s’hi poden veure les pistes de dalt Calescoves, a Lloc Nou. Més coneguts són els casos de l’Albufera des Grau o de Tirant.

Bona part d’aquests espais, van amenaçar fins a finals de segle. Les empreses i els accionistes que hi havia darrere, movien fils a molts despatxos oficials. Finalment, la conservació va guanyar la batalla.

Amb els anys i les diferents evolucions de cada indret, és interessant veure també com han reaccionat les opinions, les institucions i els mercats. A Mallorca, aplaudien els primers nou-vinguts d’alt poder adquisitiu que van començar a fer-se xalets al camp, perquè s’havien enamorat de l’illa i feien despeses generoses.

Ara, el camp mallorquí és vist com un gran solar immobiliari per anar desmembrant. Ja són els fons d’inversió que compren finques senceres, les esquarteren i hi construeixen el paquet de xalet amb piscina i jardí, iguals com a fotocòpies. Quasi tots van a l’oferta turística descontrolada. El mercat és ràpid quan no hi ha límits.

Però encara hi ha veus que diuen que això és economia i benestar. A Menorca també tenim opinadors amb fonaments similars, que fan esforços perquè la gent no miri la relació entre massificació i pèrdua de qualitat de vida.

A Rafal Rubí s’està construint un enllaç a doble nivell en un indret sense cap nucli residencial i amb una circulació transversal mínima. Segurament que, en uns anys, s’entendran els motius -potser ara no confessables- que motiven de veritat aquesta obra exagerada.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 27/04/2025)