Restaurar mobles vells és una afició que molta gent practica a les hores lliures. La fusteria antiga era molt assenyada. Els arbres es tallaven amb la lluna correcta, es deixaven madurar mitjançant diferents tècniques i es seleccionaven bé els tipus de llenya en funció de la destinació que havien de tenir. Per això, hi ha elements fets en aquella època que duren tant i tenen tanta prestància quan se’ls recupera.

Una tasca com la de llevar pintures i vernissos, refer escletxes, controlar insectes perforadors i fer reviure les vetes i nusos que es van crear en éssers vius crescuts lentament, és una missió que pot abastar moltes hores, especialment quan no s’és professional i s’hi posa més ànim que experiència.

Qui s’hagi aplicat en aquest entreteniment, o en qualsevol altra pràctica artesanal comparable, sabrà que té una importància relativa el temps que s’hi acabi dedicant. És fàcil que el procés abasti un lapse considerable. No importa, perquè compensen els retorns obtinguts, atès que s’aprenen molts coses pel camí, s’incentiva la imaginació per resoldre reptes inesperats i s’experimenta una satisfacció especial en veure el resultat final, sortit de les mans pròpies.

És una diferència similar entre qui surt a córrer perquè es prepara per una cursa d’alta intensitat i qui surt a passejar. En el primer cas, comanden els objectius de rendiment físic, que han de ser creixents a cada entrenament i que obliguen a concentrar el cos i la ment en la superació de l’esforç que requereix un exercici d’aquest estil. Molt meritori per altra part.

Però si es surt a caminar amb l’objectiu de connectar amb la natura, els quilòmetres a fer i, especialment, el ritme en el qual s’avancen, son d’una importància secundària. També es fa salut caminant, però aquí es poden obrir els sentits per trobar altres connexions. Detectar les olors de la terra banyada de l’hivern o de la dolçor que llencen a l’aire les flors de la primavera, percebre la suau fermentació de la palla estiuenca o l’aroma de fong dels boscos de tardor.

Es pot trobar delit veient com planegen amb parsimònia les miloques, els adults blancs i i els joves foscos. Com els xòrics i el capsigranys, posats a sobre d’elements elevats, escruten el territori buscant el moviment d’insectes, ratolins o ocellets despistats. Com les oronelles comencen a retornar del seu enorme viatge del sud d’Àfrica i sobrevolen les tanques amb la seva elegant cua de forquilla i l’agradosa taca vermella al coll.

La relació que una persona manté amb el territori, de naixement o d’adopció, és també com fer un trajecte. Es pot escollir com fer-lo. I no es tracta d’una opció romàntica o somiadora. Ben al contrari, la manera en què la gent es relaciona amb l’entorn on viu acaba marcant moltes diferències entre l’alegria i el desencís. Entre la identitat i la desafectació. Entre el vigor i l’abatiment.

A les escoles de negocis es sol explicar la necessitat de concebre les estratègies comercials imaginant altres possibilitats que les habituals. Esforçar-se per trobar paràmetres que no siguin els de sempre. Li diuen pensar fora de la caixa. Però, com si fos una matrioixca, aquell que intentar reflexionar fora de l’embalatge tradicional, sovint no s’adona que es troba dins una altra caixa més gran, que l’empeny a un creixement exponencial, a una productivitat malaltissa que, a més, requereix d’uns clients ficats a la seva vegada en un consumisme vertiginós.

Potser per aquesta suma de paranys contemporanis, hi ha gent que viu a Menorca i es sent part d’un enclavament un tant espacial, però no pot fer de menys que, ficats dins la roda que sempre gira cap allà mateix, rumiar maneres per formar també part de la patologia de la dilatació econòmica que assimilen, ves per on, amb progrés.

Transitar de manera insubstancial, en tost de caminar estimant i percebent, condueix a posicionaments que miren a la curta, potser perquè la voràgine diària no permet alçar la mirada per veure què ens espera un poc més enllà del camí. En aquest cas correm i, a més, hi deixam la salut. La pròpia i la del medi que ens envolta.

Només així s’expliquen actuacions i propostes que formen part del debat quotidià menorquí i del nord global. Per sortir de la caixa gran, de la més mala de veure, res com buscar un projecte col·lectiu, delectar-se en la restauració d’un moble vell o sortir a passejar a veure si qualque dia aconseguim que tornin a brollar les fonts perdudes.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 19/03/2024)