La teoria de la terra de ningú va començar com un eslògan una mica rudimentari, però prest va arrelar per la utilitat que podia oferir en aquells especials moments. Les conjuntures condicionen moltes coses. Quan les societats més desenvolupades van dur a terme l’ocupació d’altres territoris, calia vestir-ho amb justificació.

L’estratègia era argumentar que ningú emprava aquella terra. Sense llaurar ni sembrar, semblava abandonada. No era difícil difondre la idea d’uns terrenys que no tenien interès per als que haguessin arribat prèviament. Un raonament que va fer molta fortuna, per desgràcia dels que ja hi vivien.

Reclamar espais de les noves colònies sota la figura de terres no ocupades, va permetre a l’Estat conqueridor ocupar-les amb cobertura legal (de les seves lleis, és clar) i distribuir-les entre els acabats d’arribar, que venien, precisament, a colonitzar.

Uns dels espais que van patir aquestes envestides van ser les grans planures del nord americà. Allà hi pasturaven de manera natural milions d’exemplars de bisons, el bòvid més gran d’aquell continent. La gent nativa obtenia molts recursos caçant els animals. Les terres no es sembraven amb mans humanes, però es gestionaven amb la pastura pels propis ramats silvestres.

Eliminar els bisons va ser una de les estratègies colonials, perquè així desapareixia la principal base d’aliments dels pobles que es volien subjugar. La cacera va ser brutal, pertorbadora. Van quedar unes planes molt extenses sense animals. Era la terra de ningú que es van autoadjudicar els nouvinguts.

A Menorca, en els anys setanta i vuitanta, s’emprava l’argument de terres pobres per justificar la seva destinació a usos immobiliaris. El procés es va frenar per la important mobilització social que reclamava un altre model per a l’illa i que es va acabar traduint en una ordenació territorial que preserva el sòl rústic per a les activitats agràries.

Però res dura eternament i ara s’escometen de nou embats que, ornamentats d’altres discursos, empenyen la pagesia fora del sòl rústic. El lloguer turístic al camp, que ara no es permet a Menorca però que és una de les modificacions que s’intenten incorporar, incentivaria l’expulsió dels pagesos perquè surt més a compte llogar les cases als turistes.

També es pretén eliminar l’obligació actual de deixar un percentatge dels edificis existents per a usos agraris quan es fan agroturismes. Sense edificis de suport, només hi cap una gestió agrària petita. La terra queda sense producció i entra a la categoria d’espai desitjat per a altres usos.

Les enormes praderies americanes es van llaurar després per produir cereals. Sense les plantes adaptades i amb la combinació d’una sequera considerable, en els anys trenta del segle passat milions d’hectàrees es van convertir en immenses tempestes de pols que s’alçaven amb el vent. Hi va haver episodis catastròfics a nivell ambiental i malalties respiratòries generalitzades. Fam i emigració.

Després de la dura lliçó, es van sembrar arbres i vegetació silvestre, es va reduir el llaurat i es va aprendre a gestionar l’aigua. Generant un paisatge en mosaic, que pot recordar vagament el menorquí.

Defensar el territori és també pensar en quines utilitats se li poden donar. El cas americà mostra que la terra de ningú és perillosa i que l’explotació sense prevenció pot resultar catastròfica.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 16/02/2026)