Passejar per sendes que travessen ambients diversos és nodridor si es van llegint les informacions que ofereix el paisatge. En una època on s’estén un desencís ciutadà que acaba alimentant governs extremadament perillosos, pot ser avinent indagar fórmules per carregar de nou les bateries vitals.

És temps de congregacions multitudinàries que celebren, com sempre han fet els humans, l’allargament dels dies. Retrobades amb cares conegudes. Agrupaments de gent estimada, on s’exalta l’amistat i es rememora els que no hi són. On l’ambient de rauxa i les cançons sentides obren el pou de les emocions. És la catarsi de la festa que manté la seva essència ancestral i remou coses de ben endins.

Mentre als camps oberts les herbes engrogueixen el seu aspecte, als carrers estrets de la ciutat, on les ombres es mantenen, s’observen plantetes que s’enrastellen entre breus esquerdes d’edificis. Són el miracle de la vida en condicions extremes. Sense terra ni altres companyies vegetals, mostren primer les seves flors cap a la claror i, una vegada fecundades, retrocedeixen buscant la foscor del trenc on hi abocaran les llavors.

Hi ha gent que considera brutor aquestes espurnes orgàniques, que recorden temps més rurals. Sense acabar d’advertir que són precisament el contrapunt poètic i nutritiu d’un entorn de ciment, asfalt i brutícia no biodegradable. Els cans lladren a allò que desconeixen.

A la perifèria del poble s’hi troben més reductes de vegetació silvestre, que acullen actualment erugues sucoses que seran, en un procés de recomposició integral del cos, futures i lleugeres papallones que aspergiran el paratge de colors. Llavors desfaran l’espiral de la seva trompa per xuclar líquids dolcencs i s’entregaran a l’amor d’uns dies fugissers.

L’ocellet jove que ha saltat del niu amb el primer vol fallit, es refugia entre la vegetació baixa mentre emet el reclam per tal que els pares no l’abandonin encara del tot a l’aventura. Li queden pocs dies fins que les ales i la nova destresa li permetin trencar la llei de la gravetat i veure el món des d’una altra perspectiva.

A les tanques el bestiar bufa de calor i deixen anar els seus excrements, que són tota una prova de salut ambiental. Si tot va com ha d’anar, seran una festa per als descomponedors. Però si pateixen una gestió més intensiva, les restes sortiran plenes d’antibiòtic i ningú se les menjarà. La mirada d’aquests darrers animals sol ser significativament més trista.

Les postes i les albades són com de mel. Siluetes de gavines i agrons. Cants de tords i perdius. Línies d’horitzó ornamentats pel dibuix de les figueres. Melodies que retornen de viatges mar enllà. A qualsevol lloc que no sigui carn d’instagramer es pot reconnectar amb processos que, no per ser diaris, son manco màgics. Val molt la pena esforçar-se per defensar tot això.

Amb els ulls plens de paraules, com suggereix la cançó, tothom mira la vida que li queda estesa al davant sense poder saber quina llargada brindarà el camí. Ja deien els poetes antics que l’important és el trajecte i no tant la destinació. Gaudir de bona part de les passes que es fan és una clau, i la natura pot ajudar molt a omplir la bodega d’il·lusions.

(Escrit publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 08/07/2024)