La primavera s’ha iniciat i deixa enrere reunions, conferències, estudis i debats sobre temes importants de Menorca. L’hivern menorquí ofereix un ritme molt considerable d’activitats que conviden al pensament i l’anàlisi. I a totes aquestes iniciatives hi sorgeix, quan s’hi pensa una estona, un fet que travessa les problemàtiques i les impregna d’una sensació de neguit.

Ens costa trobar solucions a la gestió dels aqüífers, a la dificultat d’accés a l’habitatge, a la reducció i reciclatge dels residus, a la massificació de les platges, a la progressiva baixada de poder adquisitiu…

Els sociòlegs que analitzen les actuals angoixes de la nostra societat consideren que moltes es sustenten en no veure alternatives als efectes negatius del sistema econòmic imperant. El TINA de Margaret Thatcher (There Is No Alternative).

D’altres, adverteixen també de l’habilitat que s’ha anat configurant per conduir l’opinió pública. Avui s’aplica molt la metodologia de posar l’atenció als arbres, perquè ningú pugui veure el bosc. Una cosa similar ens passa a Menorca amb els debats sobre sostenibilitat.

El tema que acaba fent infructuosos els esforços de racionalització és el constant increment de pressió humana sobre Menorca. Quan amb anys plujosos l’aqüífer no es recupera, quan el 98 % de les transaccions immobiliàries de l’illa no són assequibles als sous normals, quan en una Reserva de Biosfera les platges dupliquen o quadrupliquen l’aforament màxim, quan la gent té una nòmina però no pot arribar a final de mes… hauríem d’alçar la vista.

Alçar la vista per entendre que una illa és un lloc limitat. Que si no es posa fre a l’arribada de gent (de turistes i de la mà d’obra que acompanya els turistes), les polítiques de sostenibilitat naufraguen sota el tsunami. I no és cert que això no es pugui aturar. Eivissa ho va revertir l’any passat limitant els vehicles turístics.

A l’estiu eivissenc, segons dades de l’Ibestat, l’estiu passat hi havia entre 8.000 i 13.000 persones manco cada dia respecte de l’any anterior. Mentre a Menorca creixia la pressió. No és que aquí siguem un cas de TINA. Només és que el nostre Consell Insular ha decidit, una vegada més, no posar cap límit.

No cal, davant aquestes reflexions, fer exercicis de cunyadisme, com de vegades se senten, que adverteixen que Menorca no pot abandonar el turisme d’un dia per l’altre. Controlar la massificació no és anar contra el turisme. O s’apliquen mesures per frenar l’increment progressiu de pressió humana, o perdrem les opcions de tenir una illa digna en el futur immediat.

En tot això hi ha també una gran injustícia, que es verbalitza poc. Les grans extraccions d’aigua, les contaminacions, les onades turístiques, els preus dels habitatges, acostumen a tenir orígens en negocis privats. Quan les administracions cerquen només solucions a les conseqüències (posant dessaladores, desnitrificadores, incineradores, basses de rec, aparcaments…) s’han generat guanys privats mentre que el cost és assumit entre tota la ciutadania.

Veure el bosc de la saturació turística i entendre que si que hi ha alternatives, mirar com s’està reaccionant a zones properes i comprovar que la situació es pot revertir, és la manera de donar-li la volta. Convertir-se en una veu que exigeixi un cop de timó, és una qüestió transversal dels nostres dies.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 30/03/2026)