El món va a la deriva per dues causes principals. D’una banda hi ha els que no aconsegueixen entendre que el planeta és finit. De l’altra, hi ha els que sempre traslladen pessimisme. Per sobreviure entre uns i d’altres, cal inspiració (esperança), organització (capacitat) i calendari (perseverança).
En el moment social que vivim, els terraplanistes no són majoria. La majoria son infinitistes. Són aquells que consideren que vivim en un entorn sense límits. Per això, se n’alegren quan creixen els paràmetres habituals que indiquen major consum.
Sense acceptar que el planeta és finit, una societat basada en un creixement permanent, inevitablement acaba generant efectes ambientals molt considerables, que després es tradueixen en grans desigualtats, enormes asimetries.
El canvi climàtic, advertit durant dècades, ja és aquí. Afecta els cultius, les ciutats, les escoles. L’esgotament dels aqüífers, anunciat de totes les maneres possibles, ja ha arribat. Afecta els humans, la fauna i el paisatge. El col·lapse dels residus que no volen reciclar, amenaça la capacitat de l’abocador insular a pocs anys vista.
Davant aquests problemes, els infinitistes solen tenir dues estratègies. Negar el problema o aportar solucions basades en fer créixer altres reptes ambientals. Poden dir que canvi climàtic és una conxorxa o que la culpa és de les plaques solars. La seva solució sol ser l’energia nuclear, amb residus radioactius durant milers d’anys i un sector dominat per les mateixes empreses (quina sorpresa) que han controlat les energies fòssils.
Poden dir que no hi ha manca d’aigua, que ha plogut molt. Un negacionisme que practica també el Govern Balear quan elimina la necessitat dels estudis de suficiència hídrica en determinats creixements urbanístics. La seva proposta són les dessaladores, que requereixen energia, produeixen salmorra i necessiten grans obres públiques per connectar-se amb els dipòsits de distribució. Increïblement més car que racionalitzar els usos dels pous.
Es resisteixen a separar els residus per augmentar el seu reciclatge. Afirmen que posar la bossa dins un perol tancat de plàstic genera més rates que deixar la bossa directament al carrer o a un contenidor a vessar. La seva solució és la incineració, amb riscos de contaminació atmosfèrica greu i costos econòmics desorbitats (Eivissa ha apostat per traslladar tots els seus residus a la incineradora de Mallorca).
Davant aquests despropòsits infinitistes, hi ha també, com vèiem al principi, els que entenen que això és un desastre, però que ho sublimen amb derrotisme. De vegades per convicció i d’altres com a manera de no implicar-se. Això no servirà per res, ja no hi som a temps, tot està perdut, no val la pena…
Per això, cal apel·lar a la ciutadania que no accepta l’enderrossall amb resignació. Perquè hi ha gent que té un compromís amb la vida que ens acompanya o amb el llegat que es deixa als que venen després. Perquè és clar que hi ha alternatives, però que queden segrestades per l’interès immediat d’uns pocs.
Perquè passar per aquest món és un trànsit més polit si hi ha una vinculació amb la bellesa. Perquè intentar-ho reconforta.
Perquè quan s’accepta que el món és finit, se l’estima més. Perquè quan la gent combina les tres receptes de l’inici, moltes coses milloren.
(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de Política Territorial del GOB, al diari Menorca de 20/07/2026)
