Han passat prop de 40 anys des d’aquell concepte de desenvolupament sostenible que Nacions Unides va difondre arreu. Però els temors en la distorsió de l’expressió s’han anat complint i encara hi ha gent que ho equipara amb el creixement sostingut.
Els antics filòsofs ja deien que quan les paraules perden el seu sentit, la ciutadania perd la seva llibertat.
Creixement és construir més cases. Desenvolupament és que les cases siguin assequibles a la població resident.
Creixement és augmentar el nombre de turistes. Desenvolupament és habilitar eines perquè el turisme no es massifiqui.
Creixement és incrementar les xifres del Producte Interior Brut. Desenvolupament és que la gent pugui arribar a final de mes amb dignitat.
Els anys vuitanta van generar molt de debat en termes ambientals. Eren temps de les pluges àcides, del forat a l’ozó de l’Antàrtida, dels residus nuclears (que encara hi són), de guerra freda i crisis petrolieres. S’abordaven els límits al creixement en un planeta finit. Per això és va apostar per parlar de desenvolupament.
A l’època, Menorca lluitava constantment per salvar diversos espais naturals de la depredació urbanística. La idea de diferenciar la qualitat de vida del creixement ja estava incorporada en molta de la gent que es mobilitzava en aquells moments.
Els llocs que gairebé no tenen economia han de créixer. Com ho han de fer els infants. Però quan ja s’ha arribat a uns llindars adequats, continuar creixent només genera problemes sobrevinguts (externalitats, els anomenen). Com una persona de 30 anys que pretengui seguir creixent en altura.
Front a aquesta idea sorgeix el desenvolupament com a concepte qualitatiu. Una persona adulta pot engrandir-se més enllà de l’aspecte físic. Incorporant coneixements, habilitats socials, comprensió holística. Procurant una alimentació sana, participant de les iniciatives culturals, associant-se per tenir més força cívica…
Quan tot això es fa sense hipotecar els recursos de les generacions futures, és quan es parla d’un desenvolupament que es pot sostenir en el temps. Alguns lingüistes, veient venir les confusions interessades, van aconsellar usar directament el terme sostenibilitat.
Creixement és posar regadius amb adobs químics i pesticides. La sostenibilitat és que hi hagi aigua als aqüífers i que sigui potable.
Creixement és pretendre cremar els residus o enviar-los a Mallorca. La sostenibilitat és reduir el rebuig i reciclar de manera intel·ligent.
Creixement és haver de tornar engegar els motors antics de la central elèctrica a l’estiu. La sostenibilitat és modular la vinguda de gent per reduir les emissions atmosfèriques.
“Ja n’hi ha prou. Tenim dret a una Menorca digna” va ser un dels eslògans que van sonar pels carrers menorquins en aquells temps. Hem aconseguit preservar les zones naturals de més importància. Però tenim un problema amb el metabolisme de la nostra societat.
En els darrers 15 anys hem augmentat un 80 % el nombre de turistes. Amb els turistes ve també tota la mà d’obra de fora. Per això s’acaba l’aigua, no basten les plaques solars i l’abocador s’ompl a un ritme alarmant.
És imprescindible mirar de tenir criteri perquè no ens enganyin confonent la sostenibilitat amb el creixement. Menorca s’ha de mesurar en termes de qualitat àmplia, no només de quantitat.
(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 25/05/2026)
