El món és una combinació de moltes mirades. Cadascú es fixa en la part que li resulta més suggerent.

Alguns llegeixen els illots que envolten l’illa gran com uns laboratoris d’evolució, on la sargantana originària ha anat agafant colors propis i aprenent sorprenents estratègies de supervivència, però per a d’altres són potencials zones de caça.

Temps enrere, aquells que aconseguien matar un dels darrers exemplars de vellmarí es feien fotografies, orgullosos d’una gesta que avui interpretam con el testimoni de l’extinció d’una espècie espectacular dels nostres mars.

Les cultures i les geografies modelen la visió d’allò que ens rodeja. Hi va haver un temps on el costum d’entendre la vida com una experiència que anava decidint un ésser eteri i extern, va anar cedint per obrir-se a interpretacions més empíriques. A la fi, sembla que hem optat per canviar els déus d’abans per la religió econòmica.

Als anys setanta, no era gens fàcil per a una dona encapçalar equips amb transcendència internacional. Donella Meadows, científica ambiental, va liderar una publicació que segueix plenament vigent, on s’analitzaven els efectes d’una de les qüestions clau que afecta els nostres temps: els límits del creixement.

I, actualment, des dels seus Estats Units natal fins a l’illa de Menorca, les coses que estan passant ens parlen constantment de l’objectiu del seu estudi. El creixement econòmic sense fi implica anar rompent costures del planeta. Les conseqüències devastadores semblen no importar, com en una sort de drogodependència de la qual molta gent no es sap deslligar.

Donella, que ens va deixar fa uns anys, ho va pronosticar després de batallar sobre el tema a molts despatxos. Passarem a la història per ser la primera civilització que no es va salvar a si mateixa perquè no era rendible. Això deia amb una intel·ligent ironia. I no sembla que anés gaire desencaminada.

Hi ha qui afirma que la nostra societat ha començat una recessió, perquè els recursos ja no són tan abundants com després de la Segona Guerra Mundial. Perquè des de la involució dels anys vuitanta, la riquesa cada vegada es distribueix d’una manera més injusta. Perquè els resultats de la nostra nova adoració ja comencen a aflorar amb diversos símptomes.

Menorca és un territori que atrau gent amb alt poder adquisitiu, que incrementa cada any el nombre de turistes, de cotxos de lloguer, de gent que ve a fer-hi feina. És un lloc de moda, d’èxit.

Però la mitjana d’edat dels vehicles dels residents és de 13 anys, el 98 % de les cases que es venen no resulten assequibles als sous normals, els joves viuen en una precarietat laboral esgotadora, el municipi que té dessaladora és el que té l’aqüífer més afectat… Si és que estem fent fortuna, es deu repartir molt malament.

Com el hàmster a la seva roda, seguim anant a totes les fires turístiques i s’incrementen els pressupostos per la promoció. Qui dirigeix no té temps d’alçar el cap i mirar les repercussions reals d’aquesta devoció.

Si l’informe Meadows tenia molt de sentit a nivell planetari, més clar resulta encara que una illa com Menorca ha de tenir uns límits al creixement. O perdrem la identitat i la qualitat de vida, sota la creença de ser rendibles.