L’alzinar és una de les joies dels boscos menorquins, un espai generador de paisatges màgics. Però l’experiència que viu cadascú en visitar un d’aquests indrets pot ser molt diversa. Qui tengui costum d’anar a cercar bolets, sabrà que és on s’hi fan uns dels més primerencs de la tardor. Si té antecedents caçadors, pensarà que és on es van a caçar les cegues. Potser hi veurà metres cúbics de llenya de qualitat.

Si qui passeja entre alzines té vocació naturalista, identificarà plantes diferents en funció que el bosc hagi crescut sobre materials calcaris o sobre les terres silícies del nord menorquí. Detectarà ocells i segurament papallones i erugues que ara fan la primavera d’hivern. Tot és el mateix alzinar, però les mirades són múltiples.

Les visions de l’entorn i les seves circumstàncies depenen, en gran part, dels prejudicis (judicis previs) que tinguem i de l’enfocament amb què observam la realitat en qüestió. Les nostres percepcions solen venir condicionades per les vivències precedents o pels canals que ens introdueixin en el tema (una notícia de televisió, un titular cridaner de la premsa, una tertúlia al bar…).

A l’estació que travessam és quan habitualment solen caure les principals pluges i és factible recuperar una mica els aqüífers. Seria molt bo incentivar que es facin pràctiques agrícoles que tendeixin a capturar aigua en els conreus, en tost de treure-la ràpidament mitjançat séquies i torrents. Ja hi comença a haver algunes experiències a l’illa, com adaptació al canvi climàtic.

L’aposta de la dessalinització permet disposar d’importants volums d’aigua, però és una via que requereix molts milions d’euros que haurem de pagar entre tots. El preu de l’aigua es multiplica com a mínim per cinc. Però qui genera grans consums no és la ciutadania estàndard. És allò de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues.

Construir una planta dessaladora operativa són molts anys de tramitacions, seguits d’un llarg procés d’expropiacions per a connectar-la als dipòsits distribuïdors. Ciutadella fa devers 15 anys que té dessaladora i encara no està connectada a la xarxa principal. El cost i les dificultats de tramitació ho desincentiven a l’hora de la veritat.

En canvi, treballar sobre els grans consumidors, que són unes poques desenes a cada municipi, té resultats al cap de setmanes o mesos. En aquest cas, qui ha de fer l’esforç d’estalvi i les possibles inversions no és tota la ciutadania, sinó aquells que tenen consums extraordinàriament per damunt d’allò que resulta lògic. S’oblida amb facilitat que la Llei diu que l’aigua és un bé públic, sotmès a concessió de determinats volums.

La dessalació es pensa per a usos urbans, en canvi el control de grans consumidors beneficia tot el territori. Això té una importància cabdal per al futur del nostre paisatge.

Si es treballés sobre les grans extraccions al llarg de l’any i no només quan estem en alerta màxima, i s’incentivessin pràctiques agràries sobre centenars d’hectàrees amb potencial d’infiltració d’aigua, tal vegada s’incrementarien les opcions d’un futur que vagi recuperant ferides fetes a l’illa, en tost d’augmentar-ne el seu dolor.

Controlant les extraccions, potser tornarem a veure aigua a les fonts i les torrenteres. I les alzines, que ja pateixen estrès tèrmic per l’augment de temperatures, tindran més opcions de continuar proveint-nos d’allò que cadascú troba quan les va a visitar.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 13/10/2025)