Quasi totes les cultures antigues tenen una mitologia lligada als boscos. Aquests espais on la visibilitat no és tan diàfana, han estat escenaris idonis per a les històries que s’anaven passant de manera oral entre generacions. En els boscos hi havia refugi i recursos, però també hi habitaven feres, enemics i éssers estranys.

Actualment, els veiem amb altres ulls, perquè ens hem fet enfora de la natura. Però la relació anterior era estreta i rica. Ben mirat, si ho analitzam amb perspectiva d’espècie, els nostres avantpassats van començar a trescar ja en forma d’homínids fa milions d’anys. Només en fa 10.000 que vam decidir fer-nos sedentaris i sembrar al terra. I encara en fa manco que vam començar a construir grans ciutats.

De fet, els pobles indígenes que encara conserven la convivència estreta, fan que es rompi la clàssica divisió entre ciències naturals i ciències socials. Alguns estudiosos parlen de socioecosistemes, per a referir-se a aquesta realitat complexa i mixturada, on els dos mons que ara semblen irreconciliables, eren part d’una cohabitació habitual.

Des de la talaia en què ens hem situat d’ençà la modernitat, una vegada desplaçats tant el reconeixement amistós de l’entorn com els antics déus que regien els destins, ara tot ho observam des d’un rang que condiciona la retina. Percebem el món amb unes clucales que prioritzen unes percepcions i n’entorpeixen d’altres.

Avui, els arbres vells i grans de dins els boscos no sempre gaudeixen de la comprensió de qui els gestiona. Potser impregnats per la nostra esperança de vida, aplicam la idea de deixar pas als arbres joves pensant que els vells ja han fet la seva funció i han cobert la seva etapa. En realitat, si hi ha exemplars que mostren una longevitat elevada, és perquè són exemple d’una capacitat de resiliència que solen traslladar a bona part dels arbres del seu voltant. Ara, son més necessaris que mai.

En els ramats que pasturen en semillibertat a la muntanya, els exemplars més vells tenen una funció que transcendeix el generar carn, o llana, o llet. Son els que fan que la resta d’animals no es malmetin quan hi ha tempesta, quan hi amenaces de depredadors o quan hi ha set o gana. La seva experiència, les seves aportacions més qualitatives que quantitatives, son vitals per un bon resultat final.

De manera similar, un arbre vell ha après a adaptar-se a les circumstàncies canviants de centenars, de vegades milers, d’anys. Té una relació molt més rica amb els fongs del subsòl. Cohabita de forma mútua i productiva amb insectes, ocells, mamífers o rèptils, que dispersen llavors, afavoreixen hàbitats i troben recer. Es sap recloure en temps de sequera i aportar generositat en període de bonança.

Aspectes poc evidents, sovint, per un ulls humans que conviuen amb asfalt i ciment. Per estimar el planeta, i aquesta illa n’és la part més propera, potser hem de baixar de la trona que ens hem auto construït i mirar sota la capa de la superficialitat imperant. Res de nou. Fa milers d’anys, quan els arbres més vells de l’actualitat començaven a arrelar, Heràclit advertia que a la natura li agrada amagar-se.

La part no manifestada, deia el filòsof, és més poderosa que la part visible. I certament, son moltes les vegades en què el text de la notícia és més important que el titular. La mà que l’anell, el ritme que la marcialitat. La veu que el micròfon o el somriure que la pancarta. La tessel·la que el mosaic.

Aquestes setmanes entram a l’època on la natura requereix d’una certa tranquil·litat. Als forats dels penyals o a les branques altes, entre els esbarzers o al terra entre les herbes, a la vorera de torrents i zones humides, hi apareixeran nius, que han d’abastir la pròxima generació d’ocells. A les basses i safaretjos s’hi criaran granotes i calàpets. Les tortugues iniciaran el seu temps d’amor. Els insectes aniran d’una banda a l’altra buscant els aromes i colors de les zones florides.

En abril, que esperem que sigui plujós, és bo pensar en la natura amagada, més enllà del camí que ens guia o del paisatge que observam. Sense tota la part oculta i més recòndita, Menorca no seria com és. Hem de donar unes setmanes a la flora i a la fauna. No destorbar-la. Respectar la seva serenor i no desvetlar els seu caràcter secret, reservat, gairebé furtiu i, tanmateix, imprescindible.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 01/04/2024)