Cala en Turqueta és una petita meravella natural. Dos discrets barrancons del sud menorquí conflueixen en un mateix punt i formen una platja bifurcada d’arena clara, aigües turqueses i vegetació alta fins la vorera del mar. Un indret que combina la característica idíl·lica per a la promoció turística, amb la idiosincràsia d’un espai icònic per a la defensa territorial de l’illa.

A principis dels setanta, la propietat de la zona va promoure la seva urbanització. Eren temps d’administració centralitzada. El Ministeri d’Informació i Turisme va declarar Cala en Turqueta com a Centre d’Interès Turístic Nacional. L’aposta era clara.

A la propaganda de l’època, s’anunciaven centenars de parcel·les, carreteres, enllumenat, aigua corrent, clavegueram i, fins i tot, una platja artificial. Però recursos administratius, iniciatives cíviques i institucionals, es van sumar per a defensar el racó encisador. Avui, és una zona protegida per diverses legislacions. Sens dubte, una gran victòria.

Malgrat tot, altres realitats s’imposen i ara s’hi pot arribar en cotxe fins que s’omple l’aparcament, però també amb bus cada hora. O en bus nàutic, que surt d’urbanitzacions properes. O en barques golondrines amb més de cent usuaris. O en vaixells particulars. O en taxi, en moto o en bicicleta. Per això, aquesta joia de la corona turística, pateix tot l’estiu una pressió diària del doble o el triple que l’establerta als instruments de regulació.

Arribar-hi a peu de matinada és un regal. Baixar sota el bosc de pins i alzines en la penombra de les primeres llums, retorna l’apreciada identitat calmada que acull als caminants amb una bellesa serena. A prop del mar, les arrels superficials s’entrellacen amb les roques emergents, com els dits s’agafen per subjectar-se a una superfície.

Els barrancs arrepleguen aigua des de temps immemorials. Una vasta zona acull les pluges i els desplaçaments soterrats de l’aqüífer i tot es canalitza cap un mateix punt. L’antiga sínia dóna testimoni d’aquest valor subterrani, invisible però indispensable.

Com una confluència similar, arriba gent diversa que vol sumar-se per a construir coses comunitàries. Aquesta voluntat és, com l’aigua amagada, un valor críptic, subjacent, però igualment essencial. Vénen a fer coses que només es fan si hi col·labora molta gent. Dotzenes de tovalloles es distribueixen amorosament sobre l’arena i configuren un mosaic amb el nom de l’illa estimada.

Les persones s’asseuen sobre la platja. Individualment, passarien desapercebudes. Però en seure uns vora els altres, sorgeix el producte col·lectiu, on cadascú resulta indispensable per anar conformant, com a baules, un text que només es veu des del cel però que dóna la volta al món.

Haurà estat l’únic dia de juliol en que la pressió humana s’haurà ajustat, durant unes quantes hores, a la que hauria de ser diàriament. L’incompliment que cal corregir és aquest.

Cala en Turqueta petita, a tu qui et poarà la teva dolça pau? Un grapat de cors joves han respost al poema de fa dècades. Entusiasme i experiència s’han ajuntat amb la fràgil rosada i han construït un altaveu per als reptes actuals.

Una família d’ocells capsotis acompanya la trobada. Canten el seu reclam. Es mouen sense problema entre la gent dibuixant ràpides formes a l’aire mentre capturen mosquits gairebé invisibles. Avui, la natura sembla agraïda.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 05/08/2024)