Caminar va bé per la salut, però és gratis. Això és un obstacle en els temps actuals. Aquest hivern suau que estem vivint, encara que massa sec, coincideix en el moment en què l’illa es troba molt manco sotmesa a la pressió humana. És ideal per a sortir a passejar. La contrarietat és que això no contribueix a augmentar el PIB, que és el tòtem que deïfiquem o la bèstia que alimentem.

De sempre s’ha sabut que això de moure les cames és una activitat que aporta efectes saludables. Però tenir salut no és negoci. Mentre que haver de comprar coses per tenir salut, si que ho és.

Diuen els experts que un dels primers efectes de passejar pel camp -posem pel Camí de Cavalls- és una baixada significativa de les concentracions de cortisol, que és l’hormona que generam quan patim estrès. Però conforme caminem, es van produint altres canvis dins el nostre organisme, que es deriven en benestar i en un funcionament més harmònic.

Si miram la dinàmica habitual de la indústria farmacèutica, veurem que la tendència no és a fomentar hàbits sans, sinó a generar dependències que ens converteixin en consumidors habituals. Això si que mou economia.

És una paral·lelisme que sorgeix quan es mira la problemàtica de l’aigua. La natura, els processos ecològics, configuren un sistema immillorable de generar aigua neta, potable i saludable. L’astre diürn separa el líquid de la sal del mar i d’altres components i el porta als núvols, que s’encarreguen de repartir-ho sobre la superfície terrestre del planeta.

La pluja alimenta els camps i a tota la biosfera. A Menorca, si cau sobre zones del nord impermeable, tendeix a crear torrents i zones embassades. Si cau sobre el marès, tindrà opcions d’infiltrar-se, netejar-se mentre baixa i engreixar els aqüífers. També dissol zones de roques més toves i genera màgiques coves. I a les àrees baixes, farà brollar fonts.

Poder aprofitar aquesta aigua dolça, feta per la natura, és un tresor del que no sempre semblam ser-ne conscients. Trobar aigua potable a una font o a un pou, només ens implica haver d’agafar-la. No l’hem de fabricar. I sembla que això sigui un inconvenient, possiblement pel mateix motiu que estar sans és una circumstància que no interessa a determinades forces econòmiques fàcils d’identificar.

Estem educats en el paradigma de no tenir límits. No ens preocupa gaire evitar la contaminació per nitrats (quan s’apunten les causes, tothom assenyala als altres), i no ens atribola perquè sabem que tenim una tecnologia que ens permetrà desnitrificar l’aigua abans de posar-la a les xarxes de distribució. Això sí, amb un cost econòmic i ambiental important.

Molt manco ens inquieta que s’esgotin els aqüífers, perquè tenim manera de dessalar i podem agafar aigua del mar, que és una font eterna. Com abans, defugint de veure el cost econòmic, energètic i d’alteració marina que es provoca. Tot això es veu normal (es normalitza, com es diu ara), perquè va a favor de corrent. És a dir, perquè pel camí s’eliminen límits i es generen negocis. Això troba el suport de l’establishment.

Pel contrari, fer l’aposta de defensar i recuperar els aqüífers a partir de racionalitzar els usos que fem de l’aigua, d’aprofitar-la millor, d’establir-ne controls i de fer, senzillament, allò que fa molts anys que indica la legislació vigent, és vist en el fons com un problema que s’haurà de gestionar, que pot generar tensions i que pot implicar límits. Sense aportar grans negocis.

Sembla més fàcil evitar qualsevol discussió i traslladar la batalla només a l’àmbit ambiental. El major consum d’energia per fer funcionar les plantes d’osmosi, la degradació del medi marí que rebrà els abocaments, els creixements urbanístics que passaran a ser viables, la massificació turística que no trobarà límits, passen a discutir-se amb la natura. I la natura ni parla ni vota. A no ser que la gent s’organitzi i parli en nom d’ella.

Potser per preveure reaccions d’una societat que de vegades veu la jugada i protesta contra aquesta deriva, ara s’han començat a anunciar a Menorca les dessaladores com a sistema per a recuperar els aqüífers. L’aigua també serveix per a rentar la imatge. A Ciutadella, amb una dessaladora, no s’ha recuperat gens l’aqüífer. Tampoc a Eivissa ni a Mallorca, que hi ha un munt d’instal·lacions, es recuperen els aqüífers.

Val la pena pensar-hi quan sortim a caminar per aconseguir salut gratis. Mentre pregam que plogui més, podem cavil·lar sobre el futur de l’aigua i sobre les accions ciutadanes que valdria la pena iniciar al respecte.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 19/02/2024).