L’imperi romà va tenir com a un dels ports principals la desembocadura del riu Tíber. Una gran activitat de comerç i de moviment de gent que va generar un assentament important, pròxim a la capital. Però tot va entrar en declivi quan les pluges van començar a aportar una gran quantitat de sediment.

Sempre havia plogut. Però l’enorme desforestació que s’havia aplicat sobre els boscos propers per extreure llenya es va traduir en una erosió sense precedents. El port es va reblir de terra i els vaixells ja no hi van poder operar. Desatendre els límits va acabar enfonsant una economia pròspera.

És molt humà això d’estirar la corda fins que se romp. Episodis com el citat se n’han registrat a diverses civilitzacions. Caldria esperar que a l’actualitat això ja no es doni, però hi ha qüestions socials i ambientals que continuen fora de la previsió.

Menorca comença a tenir molts de casos de gent que viu en condicions pèssimes. Soterranis, coves i vehicles s’estan omplint de persones que no poden pagar el dret a un sostre en condicions. També hi ha gent que ja dorm al carrer.

D’altra banda, tenim els aqüífers cada vegada més esgotats. El més gran, el de Migjorn, no ha recuperat el gran descens del segle passat i ja fa uns anys seguits que torna a baixar. L’aqüífer del nord, el de s’Albaida, empitjora des de 2012.

L’habitatge i l’aigua s’agreugen mentre creixem econòmicament i disposam de més coneixements i medis que mai. O sigui, que la gent no queda sense casa per manca de dinamisme econòmic. I els aqüífers baixen quan tenim personal prou format i avanços tecnològics que no s’haurien somniat fa unes dècades.

Aquestes qüestions ens haurien d’incentivar a aturar la inèrcia que duim i analitzar quin model de suposat progrés estem generant, perquè no s’estan atenent aspectes essencials per al benestar de les persones.

Fa anys que bona part del món pateix d’una mala distribució de la riquesa que es genera. Això ho constata qualsevol que no sigui milionari. L’habitatge no és un dret sinó un destí preferent per invertir. I a Menorca tenim característiques afegides que agreugen la situació.

L’any passat hem tornat a batre el rècord de nombre de turistes (ja superam el milió set-cents mil). Molts s’allotgen a cases i pisos. Alguns ho fan legalment, amb autorització. Molts altres ho fan il·legalment (podríem parlar llavors d’okupació turística?). Entre una cosa i l’altra es desvien milers d’habitatges cap als usos turístics.

Aquests dies hem anat a FITUR. Destinarem més doblers públics que mai a atreure gent i muntar més connexions aèries a l’estiu. Els romans van malmetre el seu port per no saber posar un límit a la tala d’arbres dels Apenins. Els menorquins estem malmetent la qualitat de vida per no saber ajustar la pressió turística a la capacitat de càrrega.

Tenim una bolla màgica per saber quin futur ens espera per aquest camí. Es diu Mallorca i Eivissa.

Arribarà el dia que mirarem altres paràmetres per avaluar la prosperitat? La gent de seny que estima l’illa s’ha d’organitzar per trobar maneres efectives de frenar aquest error històric. Per redirigir el creixement sense sostre que està deixant la gent sense teulada i sense aigua.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 02/02/2026)