Menorca es troba al paral·lel 40 de l’hemisferi nord, una de les 180 línies imaginàries que hem traçat els humans de manera horitzontal al planeta. Un disseny que serveix per ubicar tant el punt geogràfic com per fer-nos una idea de la situació climàtica. Però de vegades la ciència li dona la volta a la teoria.

Sabem que al paral·lel zero (l’equador) acostuma a fer calor i que al nombre 90, tant al nord com al sud, fa molt de fred. Per enmig hi ha graduacions progressives.

De manera similar, hem tendit a pensar que, on plou més hi ha més verd (en Raimon cantava a tots els colors del verd d’Euskadi) i és més sec quan plou poc (el poble blanc de Serrat, on el cel s’havia oblidat de plorar). Això és veritat, però és una lectura incompleta, perquè llegeix en un sol sentit. Ara també sabem que el paisatge genera més o manco pluja.

I és que s’ha comprovat que els boscos funcionals i madurs, generen condicions atmosfèriques per incentivar la pluja. Igualment, moltes plantes envien bacteris, espores de fongs i compostos químics a l’aire, que acaben condensant l’aigua i fan que plogui. Com si sembrin la pluja. L’evolució té aquestes meravelles.

Quan es restauren ecosistemes, plou més i millor. I si això es combina amb tècniques regeneratives a l’agricultura, que milloren significativament les condicions econòmiques dels pagesos i converteixen els sòls en terrenys amb gran capacitat d’infiltració, es produeixen miracles, com algunes fonts que tornen a brollar.

Enmig d’un canvi climàtic que fa que s’alliberin masses d’aire fred que abans quedaven confinades a l’àrtic, engrunats com estem en una tempesta de mudances de nivell planetari, hi ha experiències concretes i exitoses per redreçar la deriva. Accions factibles que permeten tornar a generar esperances.

Veient aquests descobriments, és inevitable pensar que potser una bona part dels problemes socials actuals, que es mostren com una amenaça permanent similar al canvi climàtic, tal vegada es podrien reorientar si féssim una lectura diferent de l’estàndard.

El món de la televisió, els telèfons mòbils i els pregoners de l’ultra liberalisme individual, han configurat una societat on molta gent procura només centrar-se en els seus interessos propis. Els missatges són repetitius. Tot allò que és públic, que és col·lectiu, és un desastre o un perill.

I així tenim un món amb mil avenços, però on la riquesa de cada vegada es reparteix pitjor, on la pèrdua de biodiversitat és alarmant, on la gent treballa però ja no pot tenir casa. L’economia creix al mateix temps que la precarietat. Els aqüífers s’esgoten i es contaminen a zones teòricament molt riques.

Tal vegada cal fer com amb el temps atmosfèric i començar a llegir la problemàtica social d’una altra manera. Tal vegada no hem d’esperar a que es solucioni tot des de dalt, sinó recuperar les forces col·lectives. Tornar a associar-se per guanyar capacitat. Tornar a agafar el timó que ara ens condueix cap un port que no ens agrada.

Quan la ciutadania s’organitza, les actituds dels governs canvien. Com canvia el clima quan els paisatges es recuperen. I organitzar la ciutadania és a l’abast. Recuperar l’esperança i posar-se en marxa és treballar el futur en tost de donar-lo per perdut.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 06/07/2026)