Ha calculat bé l’espai. Ha de ser suficient per a les seves necessitats, però no excessivament gran com per no tenir capacitat d’abordar la feina. Farà primer els radis que surten del centre de la circumferència que ha imaginat i després els anirà unint amb segments cada vegada més propers.

Té la cera en forma de líquid dins l’abdomen i l’anirà extraient perquè es transformi, en entrar en contacte amb l’aire, amb una matèria elàstica, aferradissa i resistent. Construirà una malla poc visible, perquè s’hi enganxin insectes.

Però no es pot equivocar amb les dimensions. Si l’espai cobert és massa petit, hi ha el risc de no agafar prou menjar. Si la zona a cobrir de xarxa excedeix les mides, l’aranya pot quedar sense material suficient, debilitar-se i finir. Tenir ben agafada la mesura és clau.

Això de les dimensions ho explica molt bé Kate Raworth, l’economista que ha redissenyat la teoria del creixement en base a la figura del donut o de la rosquilla. Ella ho il·lustra amb dos cercles concèntrics (d’aquí la similitud amb el donut). El cercle de dins simbolitza l’economia mínima, que ha de ser prou gran com perquè hi càpiguen els requisits per a la vida digna, mentre que el cercle exterior marca el límit de creixement, l’economia màxima, per no entrar en problemes seriosos.

En el cas de la nostra aranya, el cercle interior es tradueix en que ha de generar una teranyina suficient com per capturar prou aliment. Si fa la tela massa petita, passarà gana. Quan parlem de la economia humana, aquest àmbit ha d’incloure els serveis bàsics, com alimentació, aigua, casa, educació, sanitat, pau… Té tot el sentit fer créixer l’economia quan és per cobrir les necessitats elementals.

Però el cercle exterior ens indica que no podem créixer fins l’infinit. Per a l’aranya, pretendre fer una teranyina massa grossa esgotaria les pròpies reserves. A les nostres societats, el creixement econòmic sense sostre està provocant que canviï el clima, que s’esgotin els aqüífers o que ens intoxiquem pels components dels plàstics.

Tenir els límits clars és la passa prèvia. Després podem parlar dels serveis que volem habilitar. Un arquitecte primer defineix quanta gent emprarà un determinat edifici i després decideix quants ascensors, quants banys i quantes sortides d’emergència hi ha d’haver.

Quan l’Alhambra de Granada es va convertir en el monument més visitat de tot l’Estat, es va decidir limitar el nombre d’entrades diàries en tost d’ampliar quartos de bany o obrir més portes. Menorca és la nostra Alhambra i el debat que hi tenim és de si aplicar contenció en el nombre de visitants o anar ampliant serveis que degraden cada vegada més la nostra originalitat.

Reduir la promoció turística o posar un màxim al nombre de vehicles turístics són mesures potencials en aquest sentit.

Alguns dels excessos que estem cometent a l’illa, estan afectant ja a les necessitats bàsiques de la població. Si eixugam irresponsablement els aqüífers a l’estiu tindrem (tenim) problemes per abastir amb aigua de qualitat la població resident. Si deixam que l’habitatge sigui només un bé de mercat, deixarem (estem deixant) la gent sense casa.

Primer els límits, llavors els serveis. La natura sempre ens serveix d’exemple.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 08/09/2025)