Totes les basses i les piques d’abeuradors s’han dotat de rampes perquè la fauna silvestre pugui accedir a l’aigua sense perill d’ofegament. Ara, ocells, rèptils i insectes, tenen un camí segur d’entrada i sortida. Està ple de calàpets. El lloc agrari s’està convertint en una reserva biològica.

Els calàpets han passat algunes dècades crítiques, per falta d’espais de cria. Però la bona resposta d’alguns pagesos i propietaris d’àmbits rurals, ha generat noves esperances. De vegades, hi ha problemes que tenen solucions senzilles.

Sembla que aquest amfibi hauria arribat a l’illa en temps prehistòrics, potser acompanyant viatgers de Còrsega o d’Itàlia, on l’espècie està ben implantada. De vida generalment solitària, ara té molt d’interès en socialitzar. Les pluges li activen l’organisme i es concentren als punts d’aigua on s’entreguen als jocs amorosos.

Adequant els abeuradors de bestiar a la fauna silvestre es converteixen en autèntics tresors a l’estiu, quan els animalons van seriosament assedegats. No calen grans inversions, només la voluntat de millorar una mica el món que ens rodeja.

La primavera ha disparat també els processos d’algunes plantes. Els trèvols que neixen arran de l’asfalt ofereixen una cridanera estora groga que ornamenta les vies menorquines i fa que traslladar-se per l’illa sigui millor.

Fa 25 anys enrere no era així. Quan es fumigaven constantment les carreteres, tota aquesta flora baixa no arribava a medrar. L’esperit de la Reserva de Biosfera i les regulacions del Pla Territorial van acabar amb la dinàmica d’esquitar productes tòxics al llarg de quilòmetres i deixar les voreres negres, tristes, mortes…

Aquest canvi va requerir de molta insistència. Durant anys, s’assegurava no disposar de cap alternativa viable per a mantenir la vegetació a ratlla i que no invadís les zones on circulen els vehicles. Però fa quasi un quart de segle que el control es fa amb mitjans mecànics i el resultat són unes voreres segures, vives i belles. Al final, era senzill.

El prat de Son Bou també llueix exuberant. Les voreres s’han omplert de flors blanques. Les fotges emeten el seu reclam, amagades entre el canyís. Les ànneres fan xiular l’aire amb el seu vol enèrgic per sobre d’aquest reducte natural. Als darrers centímetres d’aigua, on la maresma acaba el seu domini i comença el camp de conreu, s’hi arreceren gran quantitat de peixets.

Amb l’Albufera des Grau que s’està salant i la majoria de zones humides que s’eixuguen a l’estiu perquè ja no hi arriba prou aigua, el prat ha incrementat la seva importància. S’hi citen més espècies d’ocells que abans i algunes ja només poden criar aquí.

Anys enrere, es va haver de defensar de les arronsades de la urbanització, dels abocaments constants de restes d’obra per convertir-ho en aparcament, dels intents de dessecació, de les agressions al sistema dunar. Eren combats molt desiguals, però l’espai es va poder conservar i ha recuperat bona part de l’esplendor perdut.

Malgrat l’extraordinari valor diferencial, ambiental i turístic, que representa tenir un espai com aquest a l’actualitat, hi torna a haver gent que veu el prat com un destorb. Caldrà vigilar les intervencions que s’hi facin. No només hi ha l’agost a la vida. També hi ha -per sort- la màgica primavera.

(Article publicat per Miquel Camps. com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 31/03/2025)