Al nostre hivern, l’herba és verda. La combinació d’episodis periòdics de pluges, de serenes carregades d’humitat i de poca insolació efectiva, fa que hi hagi vigor botànic als camps menorquins. Moltes plantes de cicle anual, aprofiten el moment per lluir.

Vora les antigues parets, alçades peça a peça, s’hi arrecera també una diversificada vegetació silvestre, que es salva del pas de l’arada. És una suma interessant per a molta fauna, que troba l’amagatall d’arbusts, d’arbres i de milers de forats entre còdols.

La ramaderia extensiva ha imperat tradicionalment per aquestes terres des que els primers pobladors arribaren acompanyats del seu bestiar, que es veu que ja brostejava sobre l’illa. Una activitat que ha ajudat a mantenir els camps especialment dedicats al món agrari.

Menorca es mostra encara amb uns paisatges rurals que fan goig, que impregnen els sentits. Als nadius, els omple d’afecte i sentiment intern. Als externs, els impressiona per l’explosió de valors combinats. I als que es miren el món amb ulls de màquina registradora, els fa salivar.

El nou model econòmic que va arribar a la segona meitat del segle XX de la mà del turisme, va obrir oportunitats i amenaces. Un dels perills més clars és el de la urbanització, de la construcció d’edificis que esquitxin l’escenari que s’ha aconseguit salvaguardar a partir de molta feina.

Un temps després, en el canvi de centúria, es va tenir la gran sort de fer coincidir gent que prenia decisions valentes amb l’existència d’una societat organitzada i conscient. Així va sorgir una planificació territorial que prohibeix els nous usos residencials en rústic, un dels criteris que han ajudat més a salvar l’illa de la voràgine parcel·lària.

Però hi ha equips especialitzats, que no descansen a l’hora de buscar escletxes per on aconseguir l’anhelat rendiment econòmic àgil i generós. I s’estan començant a veure moviments que enfosqueixen l’horitzó.

Les restriccions urbanístiques no s’estenen igual a l’activitat agrària, per quan es considera que és qui ha de gestionar tot aquest patrimoni escènic. Per això, es permeten volums nous de fins a 1.500 m3, sempre que estigui molt ben justificat en base a necessitats de producció primària.

L’obertura de mires permet, fins i tot, exonerar puntualment alguns paràmetres establerts. I aquí hi ha l’esquerda, la fissura, l’interstici que s’està començant a usar per a plantejar grans operacions d’edificació en el sòl rústic menorquí.

Una de les darreres autoritzacions per exonerar volum, autoritza un edifici de nova planta de gairebé el doble del màxim previst. Ara s’ha justificat per fer l’elaboració de la collita. Però, si d’aquí a quatre anys, posem per cas, es diu que el negoci agrari no troba viabilitat per a funcionar, què en farem d’aquest gran edifici?

No siguem innocents, molt manco en un moment on Menorca és a totes les publicacions del luxe immobiliari. Quin ús li donarà un nou propietari, en cas que la finca canvii de mans? Quin precedent s’està escrivint amb una excepció d’aquesta envergadura?

Podria passar que, per no voler definir els límits de les exoneracions, ens trobem amb mesures teòricament dissenyades per ajudar al camp, que hi acabin anant en detriment. Els edificis són com el cavall d’Atila, per on passen ja no torna a créixer l’herba.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 17/02/2025).