El context i la cultura que ens envolta condiciona moltes de les nostres actituds. També s’observa en els animals. Quan la vida col·lectiva millora, apareixen canvis en les conductes. Una vaga general hauria de servir per a regenerar la vida relacional de la gent.

La vaca vermella és una raça autòctona molt adaptada a l’illa. Els ramaders que la gestionen saben que té pocs requeriments. No sol agafar malalties i viu bé a la intempèrie. Els edificis on hi passen algunes estones es diuen bouers, perquè eren per acollir els bous, els mascles castrats que constituïen la principal força de tracció d’aquells temps. Abans d’importar la raça frisona, les vaques vivien bàsicament a fora.

Però tot i la seva rusticitat, una vermella que ha de parir, acostuma a amagar-se entre la vegetació i hi té la cria resguardada uns quants dies. Busca una protecció individual, que el ramat no li proporciona.

És un comportament habitual en moltes races domèstiques, però que s’ha observat que canvia quan els animals passen a gestionar-se en règim de quasi llibertat. S’ha vist a altres terres on s’experimenta la recuperació d’espais que es van despoblar, a partir d’una tècnica d’imitació de la fauna silvestre coneguda com renaturalització.

El cas és que, quan les vaques domèstiques passen a poder-se moure gairebé com ho feien els antics bòvids silvestres d’on provenen, canvien algunes coses. I al cap d’un temps de trescar lliurament, els parts es fan enmig del ramat, perquè tot el conjunt adopta un sistema de defensa de les noves cries.

Passar de ser una suma d’individus a ser un conjunt de relacions és el què diferencia un pati de testos d’un ecosistema. I segons molts analistes, és el fonament que s’ha afeblit a les nostres societats. Fa temps que es va escriure que cap ciutadà independent és veritablement lliure.

No deixa de ser curiós constatar que, en el model econòmic on vivim, s’anomena sistema a un conjunt de relacions que impulsen de manera constant un procés d’individualització de les persones. I a aquells que reclamen una visió més holística, se’ls qualifica habitualment d’antisistema.

La vaga general d’aquests dies és una constatació de l’entrada en crisi de l’atomització que fins ara ha regnat. Fa unes dècades que van guanyant terreny les forces econòmiques per damunt de les institucions democràtiques. No cau del cel que hi hagi grans operacions immobiliàries i turístiques pràcticament lliures d’impostos mentre la gent els paga en necessitats bàsiques.

La crisi d’habitatge ha desencadenat la resposta. Per qualque banda havia d’esclatar això de convidar a viure al carrer la gent que treballa, mentre les grans corporacions ingressen cada any més beneficis. Les protestes que recorren Europa i més enllà són la manifestació d’una desigualtat que està arribant massa enfora. Potser els antisistema no són els que s’acostuma a assenyalar.

Es preveuen dues reaccions del “sistema” davant la vaga general. Els que animaran a buscar una sortida marcadament individual i els que posaran l”èmfasi en una canalització més col·lectiva.

Tant de bo sapiguem sortir del test i enllaçar les arrels per compartir forces, com ho fan els boscos madurs. Que puguem trobar camins comuns, on el ramat defensa l’individu i on la visió de conjunt, d’ecosistema, recuperi espai.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de Política Territorial del GOB, al diari Menorca de 09/11/2026)