Menorca sol començar el ritme de tardor després de les festes de Gràcia. Arranca el curs escolar, es posen en marxa les activitats culturals i la gent pensa en coses d’interès per fer la travessa hivernal. En el parèntesi estival que ara acomiadam, hi hagut molta festa, revetles i cantades.

La predisposició cantaire de la població menorquina fa que sigui fàcil entonar cançons conegudes i que tothom s’hi sumi. La majoria de gent les ha apreses d’oïda, no per estudiar-les davant un pentagrama. Solen parlar de costums, d’amor, de pèrdues, d’enyorances.

Per a poder ser interpretades per qualsevol públic, cal que les melodies no resultin massa complexes i que hi hagi, estratègicament situats, els silencis. El moment en què la melodia o la veu s’atura, serveix per organitzar bé les oracions musicals, perquè els textos tenguin sentit, perquè qui canta pugui agafar alè per a continuar. Els silencis també són música.

El paisatge de Menorca, conformat per un mosaic de peces que es van incardinant com una tonada que alterna notes llargues amb sons més curts, silencis i calderons, ritmes i intensitats. La combinació de zones alterades amb perspectives de producció i els espais cedits a la natura, acaben fent una harmonia que molta gent valora.

Ara, els camps oberts s’ompliran prest de pastures fresques amb les pluges de finals d’estiu. Amb les vaques i els bens, també apareixeran les petites tortugues acabades de néixer, els dragonets que viuran entre còdols de paret, o algunes de les papallones que prefereixen aquest temps a la primavera.

Les oliveres comencen a tenir a punt les olives per a la collita d’oli d’enguany, mentre els ullastres van madurant els olivons per a posar-los a disposició dels estornells i els tords que en breu arribaran des del nord. Natura i cultura conviuen estretament. Com les notes musicals i els silencis.

Igual que en les cançons populars, no cal tenir coneixements experts per a connectar amb els paratges que l’illa ofereix, per emocionar-se en les sensacions que determinats escenaris provoquen a un nivell íntim, no racional. I s’han pogut comprovar per la ciència els efectes terapèutics que genera viure en un paisatge harmònic.

Per no perdre aquest patrimoni estimat, que fa bé a la població resident i valoritza els territoris cara als visitants, el paisatge s’estudia en determinades línies acadèmiques i es van elaborant criteris i normatives, a fi d’evitar que la visió de curt termini acabi degradant el valor de manera irreversible.

Amb aquest ànim va néixer el Conveni Europeu del Paisatge acompanyant el canvi de segle. Un acord internacional ratificat per l’Estat Espanyol uns anys després i que s’ha anat transposant a les normatives.

A Menorca, es va incorporar tot un articulat en el Pla Territorial Insular per dotar l’illa d’unes directrius de paisatge, que vetlin per no perdre aquesta riquesa. Amb la modificació que ara s’impulsa des del Consell Insular, desapareixen.

Ho anomenen simplificació administrativa, però és un retall a una normativa de qualitat, un greu retrocés per al nostre territori.

Obviant un compromís internacional, ignorant una magna feina, oblidant que les notes i els silencis, la natura i la cultura s’han de saber combinar per fer música i paisatge. Caldrà treballar perquè el paisatge menorquí segueixi sonant.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 15/09/2025)