Som molt presoners del moment social en què ens toca viure. Als finals del franquisme hi havia moltes ganes de canvi, de sortir d’aquell ambient de quarter. Tothom imaginava una altra realitat, una societat diferent, un aire més respirable. Ara que tenim llibertat, economia globalitzada i mil capricis a l’abast, costa més guaitar rere la paret.

La gent que està preocupada pel futur de Menorca, es planteja com podria ser l’illa d’aquí a 15 anys. Haurà seguit el camí de les illes germanes? Com estaran els aqüífers? S’haurà resolt el tema de l’habitatge? Com es gestionaran els residus?

Als anys vuitanta, la gent que es mobilitzava per evitar la urbanització d’espais emblemàtics, era acusada de frenar l’economia. Als anys noranta, es pregonava que el progrés eren més camps de golf i més ports esportius.

Sobre el canvi de segle, es van viure repetits intents d’un gran dic al port antic de Ciutadella, que incorporava una urbanització fins a Cala en Blanes i altres barbaritats. En algunes convocatòries electorals, el tema central va ser si desdoblar o no la carretera. O si incorporar-hi grans rotondes de dos pisos i un camí no motoritzat que vagi agafant terreny per al futur.

Bona part d’aquests intents d’important transformació de l’illa van quedar a l’aire, després de nombrosos titulars, dotzenes de rodes de premsa donant les coses per fetes i d’una gran activitat per part de gent que mai s’ha resignat a deixar d’imaginar un futur millor.

Ara Menorca viu un debat creixent sobre la quantitat de turisme que ha de tenir i sobre les tipologies que convindria o no promocionar. Es tracta de veure quanta gent es considera adequat reunir sobre l’illa i el litoral que l’envolta, i poder parlar de quins límits convindria contemplar. Però hi ha pressions per evitar que s’aprofundeixi en aquesta anàlisi.

La situació recorda un poc el TINA de Margaret Tatcher. There is no alternative, deia la dama de ferro referint-se a que només hi havia un camí per a l’economia. Però a Menorca jugam amb avantatge. Aquí sabem com serà Menorca d’aquí a 15 anys si no aconseguim adreçar el camí. Serem com Eivissa. La incògnita és com serà si ens esforçam per trobar un camí diferent.

Per imaginar un altre futur, és imprescindible llevar-se les clucales i atrevir-se a parlar de coses necessàries, de reptes de cal superar, d’opcions que es podrien emprendre.

Els analistes socials solen dir que la visió de Tatcher (i Reagan) es va acabar imposant per dues deficiències importants dels que ho veien diferent. Per una banda, es pecava d’immediatesa, de pretendre que les coses es facin d’una altra manera amb un curt termini de temps. I això no funciona.

La majoria dels espais que es van conservar a Menorca van requerir de campanyes superiors als 10 anys. En alguns casos, superiors al 20 anys.

L’altra dificultat que va sorgir són les visions que pretenen canviar-ho tot, sota la premissa que, d’altra manera, no val la pena fer res. No estem als anys setanta i la realitat sol ser un mosaic de peces.

Fa 2500 anys, Heràclit ja tenia clar que l’única cosa immutable és el canvi.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 28/04/2025)