Fer-se fotos amb grans animals abatuts en els safaris africans, era un element de distinció durant bona part del segle XX, però no fa tant que una imatge d’una cacera d’elefant va fer trontollar els ciments d’un estament intocable en aquestes terres.

Actualment, la gent ha agafat consciència de les amenaces d’extinció de moltes espècies i matar un exemplar pel plaer de llevar-li la vida, no és motiu de reconeixement sinó de rebuig.

Tenir una rapau embalsamada sobre un moble de la casa era relativament freqüent fins finals dels anys setanta, quan la Llei franquista d’Alimanyes incentivava als caçadors a disparar contra aquests animals majestuosos o a enverinar-los.

Donar a conèixer el rol imprescindible que fa la fauna a la natura va fer virar la percepció social. Ara, que hi ha programes oficials per reintroduir els grans depredadors als ecosistemes desestructurats, és com de mal gust tenir el cadàver d’un animal escàs exposat dins l’habitatge.

Els exemples són nombrosos de com hi ha coses que s’acceptaven fa uns anys i actualment representen una estigma. Però cada situació s’analitza en funció del temps històric que es viu.

Diu Harari que l’ús dels camps de gespa verda com element d’ostentació va agafar força fa uns segles als castells d’Anglaterra i França. Tenir un gran extensió de gespa que no dóna res, que només es té per caprici, s’usava com a demostració de poder econòmic.

Actualment, encara deu funcionar un mecanisme similar. Per mantenir una praderia verda a l’estiu a Menorca cal disposar d’unes bones instal·lacions de rec i de la propietat d’un terreny de dimensions considerables. Però sobretot es necessita molta d’aigua. S’ha de tenir a mà un pou o una canalització que arribi sense gaire restriccions. I és on comencen els dubtes.

Perquè aquí l’aigua no és propietat de qui tengui la terra on hi ha el pou o arriba la conducció. L’aigua és propietat pública. Tant la que passa pels torrents com la que hi ha al subsol.

Sorprèn que a moltes noves construccions i rehabilitacions s’incorpori la paret seca o les barreres d’ullastre, com a mostra de voler-se integrar en el territori, però que, en canvi, es posin àmplies extensions de gespa verda, que no es correspon en absolut amb el caràcter de l’illa.

Fer ostentació d’un element paisatgístic que requereix grans volums d’aigua, en un moment on les reserves hídriques de Menorca es troben a mínims històrics, és una aposta que senyala molt més en negatiu que no en positiu. Indica desubicació. I potser estàs ofenent els teus vesins.

Recorda un poc als ranxos de fora que assisteixen a la festa de Sant Joan, quan van tots amb la mateixa samarreta de color vermell sang amb la creu blanca. Probablement ho fan per integrar-se, però en realitat ajuda a identificar molt clarament els que no són de l’illa. Perquè es vesteixen més amb un producte comercial que no amb un referent identitari.

Tanta sort que ja hi ha propietaris que ho han entès i estan deixant que la gespa s’assequi a l’estiu. Una mostra de comprensió i respecte. És una bona passa per inserir-se, per pertànyer. Menorca s’estima amb accions que la cuiden.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de Política Territorial del GOB, al diari Menorca de 03/08/2026)