Per moltes declaracions d’amor a la terra que es facin, hi ha iniciatives en el rústic de Menorca que segueixen cercant sempre el màxim rendiment immobiliari, a risc d’alterar significativament la realitat territorial de l’illa.

Un territori que -ens havien dit- ha enamorat els promotors precisament per trobar-se ben conservat. Però els prohoms juguen a estirar al màxim, encara que els projectes siguin rendibles amb manco intervencions, o que es tracti d’inversors amb capacitat econòmica sobrera.

Això ve a compte perquè les darreres setmanes estan sortint, com els bolets tardans de l’hivern, projectes d’intervenció al camp de Menorca que pretenen agafar-se a la normativa que es va trobar vigent entre 2015 i 2017, la coneguda com a Norma Territorial Transitòria.

Per què s’hi volen acollir? Perquè no limitava el nombre de piscines, no definia la seva dimensió, no exigia antiguitat als edificis que es transformaven a usos turístics, no limitava el nombre de places dels agroturismes… Era la normativa perfecta per especular en el sòl rústic de Menorca, el gran pastís pendent de Balears.

Això va canviar al cap d’un temps, perquè es va veure que la laxitud de la norma donava peu a abusos, com les quatre naus industrials d’ús ramader acabades de construir que es van convertir en habitacions per a turistes. O com els agroturismes de més de 100 places a zones sense clavegueram. O com una piscina a cada habitació en un territori sense aigua…

La tramoia que es planteja ara és agafar-se a la data en què es van presentar les primeres documentacions, de manera que es pugui aplicar la normativa vigent en aquells moments. Però el què diu la Llei és que cal aplicar la normativa, no de quan s’inicia l’expedient, sinó de quan s’ha presentat tota la documentació necessària.

Resulta difícil saber les intencions reals d’una tramitació actual que pretén acollir-se a la normativa de deu anys enrere. Es poden fer diferents hipòtesis. Per exemple, que el promotor sigui víctima d’una assessoria tècnica poc rigorosa, que l’anima a presentar propostes que no tindran viabilitat.

També pot passar que totes les parts siguin ben conscients de les deficiències però que aspirin a trobar un tècnic públic que faci els ulls grossos a canvi de ves a saber quina compensació.

Encara hi cap una tercera teoria. Que demanar això actualment sigui una manera de traslladar a qui governa els interessos d’aquests tipus d’inversors. O sigui, les peticions concretes que cal modificar en la normativa vigent per no tenir pegues.

Que els pous s’esgotin, que es reconverteixin edificis que s’han alçat amb ajudes públiques agràries, que es vagi urbanitzant el camp, són detalls que no es solen airejar perquè deslluirien el vernís elegant amb què es pinten aquestes operacions. Però són la clau per diferenciar inversions interessants, que poden recuperar activitat agrària i patrimoni arquitectònic, front als que prioritzen la revalorització immobiliària de la finca.

En situacions així, l’acció formal de la ciutadania personant-se als expedients és important per a compensar la balança. Com també ho és mirar amb lupa les modificacions que es tramitin sobre l’ordenació territorial vigent, per veure quina de les hipòtesis exposades és la més encertada.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 19/01/2026)