Aquestes setmanes comencen a tornar a Menorca les baldritges, un ocell estretament lligat al mar. De les dues espècies que tenim, la més petita només cria a aquestes illes. Fan com alguns humans menorquins, que a finals de juny deixen d’anar a les platges i hi retornen ben avançat l’octubre.

Per devers Sant Joan els polls de les baldritges ja són grossos i tota la colònia comença un viatge que anirà cap al sud rodejant tota la península fins arribar al Cantàbric o més al nord. En acabar l’estiu, faran l’itinerari invers i retornaran cap el lloc on van néixer.

D’uns anys cap aquí, molta gent menorquina sap que els residents han d’anar a les platges entre la tardor i la primavera. Perquè durant l’estiu hi ha molts indrets que no ofereixen ni el paisatge ni la possibilitat de connexió amb la natura. La massificació turística degrada la seva pròpia oferta.

No sabem si l’arribada massiva de visitants també condiciona les baldritges, però la realitat és que abandonen les quatre illes i els seus illots per anar a menjar sardina, calamars i peixetons en altres paratges. Durant aquest temps, gairebé no toquen terra. Per poder beure, l’evolució les ha dotades d’una dessaladora pròpia, situada sobre el bec.

Quan el temps càlid fa els darrers alens, aquests habitants -que ja eren aquí abans de l’arribada dels humans- retornen als refugis de les roques. Uns quants, s’enlluernen amb la il·luminació dels nostres nuclis urbans i es posen al terra completament desorientats i vulnerables. Convé ajudar perquè no morin atropellats o depredats per moixos de carrer. Una caixa de cartró i una trucada permeten tornar-los al seu hàbitat sense més traumes.

Les actuals dinàmiques de pressió humana sobre l’illa són un autèntic repte. Una carrera d’obstacles on l’economia de guanys ràpids lluita contra els drets a l’habitatge, a l’aigua potable o la identitat comunitària. Cal anàlisi, organització, resiliència i constància per poder afrontar amenaces d’aquest estil.

Les baldritges moren agafades a hams de palangres, enfangades per hidrocarburs vessats al mar o per atacs de rates i moixos quan són a terra. Temps enrere, a les Pitiüses la gent les caçava. Fa anys que estan legalment protegides, però igualment viatgen cap al naufragi. El seu estat continua sent de perill crític d’extinció. Les adversitats estan reduint la seva població.

Ara faran uns mesos amb noltros. Per febrer covaran un únic ou. Sortiran a pescar i tornaran en plena fosca del vespre. Llavors, uns sons guturals, que no sabem si són reclam o lament, es sentiran de nou a l’abisme dels penyals.

El passeig per les platges després de la voràgine estiuenca, mostra cicatrius de vegetació trepitjada a les dunes, exposa fems amagats sota les mates i evidencia camins erosionats pels vehicles. Però ha retornat l’entorn amable, el paratge balsàmic, l’atmosfera nodridora.

És temps de guarir, de restaurar. És moment d’entendre i de comprendre. És l’espai on confluir i vincular. És el període per identificar atributs i idiosincràcies. Per revisar el present i pensar el futur.

Per desitjar que la silueta ràpida i cendrosa de la baldritja segueixi omplint de sons els vespres i que l’illa sàpiga trobar una escletxa de llum per arribar a l’aurora amb més oportunitats de conservar-se.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 27/01/2025)