Ja han passat uns anys des que es va iniciar a Menorca la darrera onada de gent d’altres orígens que compra cases i paratges a l’illa. Just començar la primera dècada del segle actual, van anar sorgint aquests canvis de titularitat.
Persones amb alta capacitat adquisitiva van descobrir un territori ben conservat, que disposa de serveis, on hi ha identitat, seguretat i discreció social. Això va configurant un nou escenari de terratinents, d’estètiques, de comerços i d’allotjaments. La valoració d’aquest canvi és complexa, com la mateixa societat.
La vinculació emocional amb un territori tant pot ser de naixement com d’adopció. Cap de les dues vies garanteixen estima assegurada. De fet, la història mostra una ampla diversitat de casos.
Quan va arribar el fenomen turístic a l’illa, a la segona meitat del segle passat, els llocs que tenien litoral van passar de ser menyspreats (pel poc interès agrari) a ser els terrenys amb més expectativa de negoci (per la possibilitat de ser urbanitzats).
En aquest nou context, hi va haver propietaris que van prioritzar l’orgull de mantenir l’herència dels seus avantpassats, abans que entregar les terres a la nova economia del ciment. D’altres -igualment menorquins d’antics llinatges-, es van convertir en importants beneficiaris de la transformació de la vorera de l’illa.
Amb la següent generació, amb més hereus a satisfer, van augmentar significativament els que volien urbanitzar la costa. Els anys de confrontació social sobre el futur de l’illa es van postergar de manera intensa fins el canvi de segle, amb promotors forans i autòctons.
De manera que hi hagut de tot al menú, i cal esperar que continuï sent variat. En propietaris recents, la diferència sol radicar en si l’aposta és viure a l’illa perquè han quedat fascinats (podent anar a qualsevol altre lloc del món) o perquè han detectat un espai adequat i transitori, on fer-hi rendibles transaccions immobiliàries o d’altra índole.
Alguns estan fent interessants inversions al camp, que permeten una diversificació econòmica i la recuperació de valors ambientals perduts. Són reconversions que no es faran mai des del sector públic i que els terratinents menorquins no han volgut fer (per això han venut).
A l’altra cara, hi ha terres gestionats per pagesos emprenedors, compromesos amb el medi i amb el futur, que entren en una gran incertesa quan el lloc on treballen es posa a la venda. Com hi ha habitatges que pugen de preu tant per la presència de nous compradors estrangers com pel lloguer turístic autòcton.
S’han de poder discernir realitats i preveure els efectes. Hi ha qui fa apostes agràries reals i qui té un jardiner disfressat de pagès per cobrir la quota que demana l’agroturisme. Hi ha qui manifesta un compromís en l’estalvi d’aigua i converteix set aljubs en piscines.
Les operacions no desitjades quan hi ha molt de capital a prop, cal regular-les amb normativa clara, que vetli per l’interès general. El benefici privat només s’ha d’incentivar si el resultat és positiu per a l’illa.
Queden reptes importants a resoldre, que es van posant cada vegada més sobre la taula. Però conèixer les pretensions que hi havia a determinats indrets i comprovar-ne la situació actual, genera esperança i ensenya a mirar les coses amb més criteris que el de l’origen.
(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 12/05/2025)
“Descobreix els articles d’Època de Muda en format sonor!“
Escolta el pòdcast de reflexió ambiental de Ràdio Far amb els textos evocadors i compromesos de Miquel Camps sobre els grans reptes que enfronta avui la nostra societat. Views: 673
3 respostes
Farà uns 30 anys que vaig arribar a Menorca, em vaig quedar pel seu encant que any rere any veig perdre’s. Ara és fàcil saber si una casa és d’un foraster o no… Només cal veure les fusteries pel camp verd poma.
Vaig posar els peus a Menorca per primera vegada l’any 1967. Vaig tornar-hi al 1972 amb una filleta i un fillet ben petits, a Fornells per les vacances. Una meravella, ja hi havia alguns catalans que hi tenien casa, a la nit seiem a la Palma, quatre taules a la fresca amb en José que ens servia unes gambes pescades al matí. Tots ens coneixíem i els diumenges anàvem a missa celebrada per l’enyorat senyor Enric. Aquesta estada d’estiu va durar pocs anys, pot ser cinc, després vam fugir vist com Fornells s’omplia de gent pija que també tenia casa a la Costa Brava. Ens continuava agradant Menorca i vam fer arrels a Ferreries i encara i som. He pogut seguir els canvis a l’illa i m’entristeix molt el que ha passat i està passant.
Sóc filla de menorquí i tinc casa a Maó. Tinc 68 anys i per tant fa 68 anys que vinc a Menorca, hi tinc família. Tot el que dieu és veritat, tot ha canviat molt, però, on hi ha un lloc on no hagi canviat tot? És molt difícil mantenir el territori i a la vegada estar oberts al desenvolupament que, sense voler, la vida ens porta. Jo també anyor aquella pau, aquellas estades familiars a la cala Sant Esteve on sembla que el temps s’hagi aturat, però crec que l’estima que tenen, tenim, els menorquins per la seva illa està per damunt de tot això i això és una cosa no hem d’oblidar.