Ho han dit sempre, des dels dramaturgs fins als antropòlegs. Hi ha una línia que separa l’amor de la possessió, l’estima de l’alienació, la relació sana del control perniciós. Així és també el maridatge entre les persones i el territori.

A l’igual que és esperable un cert canvi en les maneres de gestionar les institucions públiques quan hi ha una capgirada de govern, també és previsible que sorgeixin noves maneres de concebre l’entorn quan hi ha un relleu de propietat, sigui en urbà o en rústic.

Però, perquè no hi hagi un daltabaix, perquè no es visqui el canvi com a traumàtic, perquè no s’entengui la mutació com fora de mida, cal que no es sacsegin els pilars centrals de la qüestió. Així és com solen funcionar els pactes sobre els temes estratègics. Es poden tocar algunes coses, però no la substància principal.

Al territori menorquí, hi ha un estil de pacte tàcit, on unes evolucions s’entenen però d’altres indignen. En les actuacions privades, la resposta social sol raure en paràmetres com la irreversibilitat de la pèrdua (com ara afectar un patrimoni cultural), l’impacte sobre recursos escassos (grans extensions de gespa que consumeix molta d’aigua) o les ganes desaforades d’ostentar (com projectar focus privats sobre illots públics).

Algunes alteracions es poden considerar transitòries, com ara l’estètica de deixar el marès vist a l’enfront de les cases urbanes. És probable que, en pocs anys, descobreixin que aquí es protegeixen les parets amb calç i revestiments perquè el marès no sol tenir prou densitat i s’anirà desfent si queda directament exposat.

Per evitar especialment els impactes sense retorn, cal demanar la connivència activa de la nova ciutadania que ha vingut a Menorca, d’aquella que ha vingut per amor a l’illa i no per tractar el territori a la recerca del màxim benefici (econòmic o personal) a curt termini.

És ben sabut que una bona part dels nous propietaris tenen un alt poder adquisitiu. Des d’aquesta posició de poques limitacions econòmiques, pot resultar més complicat renunciar a certs desitjos. Però aquest és el barem que s’acabarà utilitzant per jutjar si hi ha integració o agressió.

En aquest sentit, cal prevenir-se també de determinats professionals que aconsellen iniciatives força arriscades per als promotors, que podran veure afectada la seva reputació, al temps que tanmateix representaran facturació interessant per a qui les redacta.

L’illa ha arribat on és perquè anteriorment hi hagut capricis que no s’han duit a terme (per limitació econòmica o per convenciment personal, que de tot hi hagut). Convé mantenir-ho així. Quan les extravagàncies es generalitzen, és converteixen en problemes importants.

Generar un pacte per decidir, sàviament, on són els límits que separen una visió de l’altra, és recomanable a nivell de societat civil. Ara vivim una deriva pública que promou una transformació molt gran de Menorca, fruit d’uns equips de funcionen només amb les llums curtes. Gent que considera que l’excés de vehicles es cura amb més carreteres, que la saturació turística es soluciona projectant més places i que el mal ús de l’aigua s’aclareix amb dessaladores.

És just el model del qual Menorca ha estat defugint durant dècades. Quan es supera l’adolescència, també la social, es comença a entendre que l’afany de distinció personal és un símptoma de carència i que les causes comunes omplen molt més el confort de cadascú.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 21/07/2025)