És habitual que el debat social i el ritme institucional avancin a velocitats diferents. Ja fa un temps que parlem de congestió, d’habitatge, d’aigua o de monocultiu econòmic. Es detecta un consens creixent en plantejar determinats límits, que a la vida institucional li costa incorporar. Tal vegada la campanya electoral sigui una oportunitat per projectar alternatives.

La resposta ciutadana acostuma a ser més ràpida per reaccionar davant les noves realitats que es viuen a les societats modernes. Però les institucions oficials operen sota dinàmiques normatives i burocràtiques que generen fortes inèrcies. Això s’està notant actualment a Menorca d’una manera diàfana.

A les taules on s’analitzen les actuals problemàtiques, sorgeixen propostes i mesures que podrien ajudar a tornar a trobar el rumb. Hi ha altres llocs on ho estan fent i demostren que és possible. Hi ha idees, anàlisis i, sobretot, hi ha necessitat.

Qui coneix les dades no pot quedar indiferent. Platges massificades entre el 200 i el 400 % de la seva capacitat, habitatges amb uns preus no assequibles als sous mitjos en el 98 % dels casos, l’aqüífer 13 metres més avall respecte de fa 40 anys. És un panorama que no es pot sostenir en el temps.

I no es tracta només de tenir sensibilitat ambiental o social. És que tenir les platges més congestionades del que ja estan no és bo ni per al turisme ni per als residents. Degradar la imatge de l’illa pot fer perdre els trets diferencials que facin que valgui la pena venir fins aquí quan hi hagi destinacions més econòmiques.

És que no tenir habitatges a l’abast de qui necessita emancipar-se o canviar de casa és un suïcidi per la societat menorquina. Expulsa la gent jove i impedeix cobrir l’arribada de qui ha de venir a atendre necessitats bàsiques d’assistència sanitària, educació o atenció als majors.

Perquè haver de posar una dessaladora a cada municipi (aquí és on arribarem si no ho adreçam) encarirà l’aigua de manera espectacular, incrementarà el consum energètic i tindrem un greu problema de gestió dels residus hipersalins.

No cercar solucions reals fa que tothom hi perdi. S’acaba convertint també en un trasbals econòmic. Per això molta gent, d’ideologies o posicions diferents, va obrint els ulls. Repensar l’illa és cada vegada més urgent. I aquest temps d’eleccions hauria de servir per abordar els temes importants.

Mentre es fan debats sobre les problemàtiques, els nostres ajuntaments segueixen tramitant creixements turístics a la costa. Que afegiran gent a l’estiu. Que sortiran a preus de milionari. Que necessitaran molta més aigua.

És una qüestió clau que cal revertir. No es necessiten més places turístiques. El creixement urbanístic s’ha de fer als nuclis tradicionals, que és on hi ha els serveis per viure, i ha de ser a preus adaptats a la realitat local.

S’han de promoure activitats econòmiques que puguin generar ingressos públics vinculats a l’habitatge o les pensions. S’han de dissenyar els camps per recol·lectar aigua de pluja i no per expulsar-la al mar. Les zones forestals poden aportar de manera raonable recurs ramader, energètic i de biodiversitat.

En temps electoral, quan -entre el renou habitual- es debaten solucions, hauríem d’intentar que les administracions sàpiguen on volen anar per mantenir el seu paper de benefactors públics.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de Política Territorial del GOB, al diari Menorca de 26/10/2026)