Simplificar en excés les coses sol acabar conduint a la buidor, a la inanitat. O a l’aparició de noves dificultats. Els estudis de les poblacions de fauna en ecosistemes que van perdent diversitat són clars en aquest sentit. I en la controvèrsia sobre la massificació turística, s’observen intents desesperats d’esterilitzar el debat.
Menorca ha sabut conservar un paisatge rural que és una enveja per a molts d’experts. El mosaic format per tanques de conreu, parets seques amb línies de vegetació venturera i petits boscarrons arbrats, configura un espai on hi té cabuda l’activitat humana i la vida silvestre. On conviuen vaques i miloques, lletugues i eriçons, civada i cards.
Als llocs que mantenen la rotació de cultius, la situació millora. Als guarets que es deixen descansar perquè recuperin fertilitat de manera natural, on hi creixen mesclats les llavors caigudes del conreu anterior i les plantes espontànies, hi troben refugi el sibil·lí, la torrola, la guàtlera, la súl·lera… Són espais on les plagues ho tenen complicat, perquè sempre hi ha una espècie que aprofita els excessos d’una altra.
Quan això es simplifica, quan s’eliminen quilòmetres de paret, quan es lleven els boscarrons i fins i tot els arbres individuals, quan la vista veu amplis camps uniformes (que també n’hi ha alguns a l’illa), la diversitat biològica -la biodiversitat- s’enfonsa.
A algunes zones de la península on la maquinària ha transformat completament els camps que eren diversos antigament i que ara són paisatges monòtons, apareixen les plagues altament problemàtiques. En poc temps, hi pot haver milers de conills sense depredadors que tot ho roseguen o infinitat de ratolins de camp que tot ho afecten.
La solució és al paisatge de Menorca. No és o tot arbres o tot conreu. La resposta és el mosaic agroforestal, ric en biodiversitat, bell en paisatge, valuós en patrimoni cultural. Mirar el món rural de Menorca és entendre aquesta saviesa.
Apostar per un turisme que creix sense límits (probablement enguany haurem arribat als dos milions de turistes, quan fa 15 anys en teníem la meitat), és l’equivalent a eliminar paret seca sense miraments, és esborrar els boscarrons d’ullastres i aritges, és trencar amb l’alè triennal de les tanques de conreu.
Molta gent està obrint els ulls a la desmesura turística que patim. Però qui demana control en la massificació turística no està demanant zero turistes, com no es planteja que el camp de Menorca sigui o tot bosc o tot camp de sembra. Es tracta de saber tenir la lucidesa per evitar els excessos que esgoten l’aigua, que superen els serveis i que erosionen la personalitat de l’illa.
Un camp uniforme, sense ullastres ni parets, sol ser un espai amb molta presència de tòxics, que fàcilment enviarà nitrats i pesticides a l’aqüífer, on no hi canten ocells ni hi volen insectes. Sol ser un lloc on es necessiten milers de m3 d’aigua, molt de petroli i on, la poca fauna que hi pot sobreviure, sol acabar convertint-se en plaga.
Per això, qui vol dur al debat al terreny de tot o res, o bé ha perdut la perspectiva o bé vol que altres la perdin. Cal que la ciutadania compromesa mantengui la veu alçada. Per dir que ens agrada la Menorca del mosaic.
(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de Política Territorial del GOB, al diari Menorca de 14/09/2026)
