Hi havia un director d’hotel que explicava una pràctica interessant a l’hora de revisar una reforma que feien. Era una companyia amb recursos i no li faltaven tècnics per incorporar les millores. Però l’home havia descobert que cap d’aquests professionals es posava al lloc del client de l’hotel.
En concret, parlava de la cambra de bany. Una vegada fets els retocs en els envans, canviades les peces de porcellana, posades les noves canonades d’aigua, pintades les parets amb els colors corresponents i amb la nova aixeteria lluenta, el director feia una cosa que cap altra persona havia pensat a fer. S’asseia a la tassa del vàter.
Aquest era un angle de visió que quasi tots els usuaris, en un moment o d’altre, tendrien del nou bany. I que no coincideix amb el d’una persona que està dreta. De manera que detectava les imperfeccions, els acabats mal rematats, les ferides que no es veien des de dalt. La valoració canviava quan els ulls eren uns centímetres més avall.
El cas recorda el problema de l’aigua a Menorca. Una illa prou estudiada, que compta amb dades, amb diagnosis i amb literatura… però que no està sabent evitar la pèrdua dels seus aqüífers.
No és fàcil resumir les causes d’aquest fracàs col·lectiu. Potser, si n’hem de citar una de transversal, podríem pensar en un excessiu orgull d’humà. Segurament que els dissenyadors dels nous banys de l’hotel tenien una resistència secreta a asseure’s a la tassa de l’excusat.
I és que seure al vàter és un fet que es fa en la intimitat. La gent s’asseu per necessitat fisiològica, o sigui, perquè no hi ha més remei. No és una postura que es reconegui com elegant des del punt de vista social, per més que tothom la practica habitualment.
Ningú s’hi asseu per descobrir noves maneres de veure el món. Excepte el curiós director d’hotel, que sabia que aquella percepció era molt valuosa, perquè era la dels seus clients.
En el debat de l’aigua, els clients són l’aqüífer. I ens resistim a posar-nos al seu nivell per entendre com funcionen realment. Per copsar tot el cicle, la complexitat de la natura. Per entendre com es comporta la pluja i com arriba -o pot arribar- a infiltrar-se per la porositat de la roca. Per dissenyar una estratègia a nivell d’illa.
Tenim dificultats per discernir els efectes de les nostres actuacions més enllà d’un mandat electoral (la franja temporal que tot ho condiciona actualment). Sembla que tothom vol estar dret i alicatar el bany amb materials lluents i asèptics.
Sembla, en fi, que poca gent vol mirar els llocs que hi ha mig metre més avall, que queden plens de clapes, floridures i afegits. El lloc des d’on es veuen les brutals extraccions i les contaminacions que estan malmetent l’aigua de tots.
Al món hi ha exemples de gent que s’ha posat al nivell dels aqüífers. On s’incentiven pràctiques agràries que capturen l’aigua de pluja sobre moltes hectàrees. Que generen sòls amb molta capacitat d’infiltració. Zones on hi ha fonts que han tornat a brollar.
Però això implica un petit exercici d’humilitat. Entendre que els aqüífers tenen el seu funcionament. No llueix tant com inaugurar noves instal·lacions, però resulta imprescindible. Com seure al vàter.
(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de Política Territorial del GOB, al diari Menorca de 17/08/2026)
6 respostes
Molt ben escrit i entenedor, Miquel.
No sé qué més ha de passar pq prenguem consciència que l’aigua s’acaba…
Asseguts devant el volant des cotxe i mirant per la finestra es fàcil tb veure aquets dies regs per aspersió a les 14 del mig dia. Extensions inmenses de blat d’indi per farratge, ses vaques han de menjar d’acord i es pagesos tb però pens que molts tenen poca consciència, perquè amb aquesta pràctica sa majoria d’aigua ni arriba a banyar ses fulles. A prop de Maó direcció cap a un poblet q aquests pròxims dies celebrarà ses seves festes patronals, es pot veure…
Estámos llegando tarde y mal pero no hacemos nada para mejorar.
El tiempo dirá !!!!
Molt bon article, Miquel. Com sempre, no dones puntada sense fil, i ben pocs a l’illa en fan una lectura tan precisa. Si l’esponjament de places —que probablement seria la mesura més eficaç— genera una oposició social tan considerable, aleshores cal tenir la coherència d’abordar el problema des de l’altra banda: responsabilitat, eficiència i sostenibilitat en l’ús de l’aigua.
Això implica exigir criteris hídrics estrictes en les noves construccions, generalitzar l’aprofitament d’aigües pluvials i regenerades i reduir unes fugues de xarxa que, especialment a Ponent, resulten difícils de justificar mentre demanam esforços als ciutadans.
El sector agrari també s’ha d’abordar, evidentment, però representa aproximadament un 14% del consum, inclòs l’hoteler. Per tant, convé posar les xifres damunt la taula abans d’assenyalar culpables.
Amb l’aigua passa com amb les llosques: ningú no les tira a terra, però el carrer n’és ple. Ningú no malbarata aigua, però els aqüífers continuen patint. Si no volem reduir places, haurem d’acceptar que cada plaça, cada habitatge i cada activitat siguin molt més responsables amb cada litre que consumeixen. No hi ha gaire més misteri: menys retòrica, més mesures i constància.
Gràcies pel comentari. Les xifres corresponents als orígens de les principals extraccions, estan bastant estudiades a Menorca, amb les lògiques incerteses derivades de la manca de control rigorós en alguns sectors.
Així, sabem que actualment les aigües urbanes (nuclis tradicionals + urbanitzacions) consumeixen devers uns 12,8 hm3/any. Les concessions a pous agraris superen els 16 Hm3, la qual cosa no vol dir que s’estigui extraient tot, però sí que ofereix una idea del descontrol que hi pot haver. L’Obsam estima que les extraccions en sòl rústic s’apropen als 8 hm3, és a dir, que s’aproparia al 40 % del total.
Tot i així, és injust senyalar el sector agrari en el seu conjunt, perquè res tenen a veure una explotació tradicional de secà, amb els grans regadius de farratges que reguen grans extensions a ple estiu (moltes vegades amb aspersors a ple sol). Una sola finca intensiva de regadiu consumeix al voltant de 5.000 m3/ha anuals. Això implica que una que tengui unes 30 ha de regadiu estaria consumint uns 150.000 m3 anuals només per regar. Amb dues finques, podríem abastir tot el poble de Ferreries.
Com bé dius, cadascú ha d’assumir la responsabilitat de les seves llosques. Fa massa anys que tothom es passa la pilota mentre els aqüífers van baixant.
Evidentment que no es pot possar tot el sector agrari dins el mateix sac, per aíxo m’ha referia a les grans explotacions lleteres que son consumidores d’aigua a dojo. Crec que ningú te un registre cert dels pous que hi ha a s’illa i molt manco de ses extraccciones d’aquets, tenir un pou propi no dona dret a fer i extreure el que es vulgui però clar aquest control es impopular i ningú vol possar es picarol al moix… i menys es polítics.