Cent mil anys abans, la vida devia ser ben diferent a la d’ara. Els humans d’aquella època eren encara una espècie recol·lectora i es movien de manera nòmada pel territori.
Sense un lloc concret on viure i sense cap dels entreteniments que tenim ara, podem suposar que els nostres avantpassats dedicaven molt de temps a observar la natura. Solien conèixer bé el moviment dels astres, els senyals que marcaven canvis atmosfèrics i els cicles anuals de la vida.
Segurament es devien fixar en les formigues, en les diferents tasques que fan i en la manera d’organitzar una colònia de milers o centenars de milers d’exemplars. És probable que descobrissin que fan cultius de fongs, els quals nodreixen amb aliments.
També devien observar que tenien ramats d’altres animals, com els pugons que xuclen les plantes i generen un líquid dolcenc molt apreciat. Les formigues els traslladen d’una planta a l’altra i els defensen dels depredadors naturals.
Potser es van adonar que saben construir grans formiguers on es controla molt hàbilment la gestió de la temperatura i la humitat. Fins i tot, devien veure com algunes espècies tenen exemplars cirurgians, que amputen de manera neta les zones que han quedat ferides després de caceres o batalles amb vesins.
Devien veure com sortien individus dotats amb ales per anar a conquerir altres indrets. I segur que esglaiaven els ulls quan les veien organitzant-se per fer un pont amb els seus propis cossos, per anar d’una planta a l’altra o per superar un obstacle d’aigua.
Si, les formigues són animalons que actualment tendim a considerar petits i insignificants. N’hi ha que les menyspreen o les consideren una plaga. El cert és que mostren sistemes d’organització realment sorprenents. Quan han de reaccionar de manera conjunta, per fer front a una necessitat o una amenaça, es mobilitzen amb gran efectivitat sense que ningú doni l’ordre.
Efectivament, quan s’ha de respondre de forma col·lectiva, no ho decideix la reina, ni els soldats més poderosos. Algunes obreres adverteixen de la situació i ràpidament es genera consens respecte de la millor resposta que cal donar. Potser tenen molta saviesa acumulada tenint en compte que s’estima que fa més de 100 milions d’anys que habiten la terra.
Llavors es posen en marxa, sense necessitat de grans carreteres. Centenars d’exemplars es mouen a velocitat òptima i no provoquen cap embús. Cada animaló mou sis potes a les bandes i no s’enganxen uns amb els altres. Sense conseller de Mobilitat ni semàfors.
Per aquests i altres motius, encara avui, hi ha científics que les estudien per inspirar solucions tecnològiques i intel·ligència artificial. Milers de segles després dels primers humans, segueixen sent font d’inspiració.
Potser convé parar atenció en la reflexió que darrerament s’està fent a Menorca i a les mobilitzacions que s’han simbolitzat amb formigues. Les denúncies i les propostes que estan sorgint no són una impugnació a l’economia ni un somni utòpic.
Menorca ha demostrat en altres ocasions tenir la capacitat de controlar els excessos i no mos ha anat tan malament. És hora d’organitzar-se i posar-se en marxa. Cal tenir clar que vetlar perquè la població menorquina no perdi espai, habitatge, aigua i dignitat, no és mirar enrere. En el temps que corren, és innovar.
(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 22/06/2026)
