La botànica illenca ens ofereix constants mostres d’adaptació i capacitat de supervivència. Plantes que neixen en terres molt pobres i primes, en terrenys que són constantment transformats, com també als trencs dels edificis i les voreres asfaltades.

Les roselles són un d’aquests exemples de resiliència. Encara que n’hi hagi poques, destaquen fàcilment en un camp de cereals. La situació de clara minoria, entre milers d’espigues quasi idèntiques, no evita que els ulls es fixin en la diferència de color, elegància, atractiu i saber estar.

Potser per aquesta capacitat de florir de manera espectacular en zones de secà, de lluir enmig de grans multituds, els grecs relacionaven aquesta espècie amb la introspecció, com si se li atribuís un caràcter treballat, que li permetia la meravella anual de tornar a ser present als camps.

Actualment, les roselles s’usen com a bioindicadors. La seva presència a les zones sembrades és sinònim de manca d’herbicides. En ser fàcilment visibles i identificables, serveixen per saber si és cert que aquells camps no s’han esquitat.

En d’altres cultures, els seus pètals vermells característics, simbolitzen el record dels que ja no hi són, així com l’esperança de tornar a remuntar els cicles. O sigui, que són una mescla d’identitat i d’optimisme, dos ingredients especialment necessaris en els temps que corren.

Als països anglosaxons es parla de la síndrome de la rosella alta, com aquells casos on la gent envejosa de la posició de reconeixement que han aconseguit determinades persones (físiques o jurídiques) acaba renegant i inventant discursos per construir una crítica que amagui el veritable sentiment de culpabilitat per la manca de coratge propi.

De manera que, en ocasions, la diatriba no parteix d’un desacord profund i real, sinó de la comparació íntima que fa la persona que està opinant, que conclou en un menyspreu cap a si mateix, atesa la gran distància que el separa en els valors que reclama en el subjecte criticat.

Diuen que es més fàcil detectar aquesta síndrome quan l’autor de la insidia entra en auto alabances i en atribuir-se allò que diu enyorar en l’altra part. És clar que a dia d’avui hi ha uns quants exponents amb afeccions com la descrita.

Malgrat tot, a Menorca, creix l’aplicació de pràctiques agràries orientades a recuperar de manera natural la fertilitat de la terra, la capacitat d’infiltrar aigua i millorar els paisatges, mentre augmenten els resultats econòmics. On les flors i la biodiversitat s’hi troben a gust.

Acabam de celebrar el Dia Mundial del Medi Ambient, que a l’illa s’ha fet amb un reconeixement del voluntariat ambiental. Un considerable grup de persones que aporten constantment hores del seu temps lliure a fer que la nau del planeta s’orienti cap a millors ports.

Persones com roselles, que són fars, exemples d’integritat personal, que segueixen el testimoni dels que van iniciar el camí i que generen entusiasme per continuar la senda d’un escenari millor.

També aquest dissabte, dia 13, hi ha una concentració per demanar una gestió més sostenible de l’illa, que no malmeti els seus paratges ni els seus habitants. Per honrar allò que dona nom a la plaça, la Biosfera. Per recuperar la identitat i l’optimisme que es sol atribuir a les roselles.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 08/06/2026)