Back to top

Tu voltes s'illa

Els problemes de la massificació que es pateix cada estiu, enguany han estat notícia també pel que fa al Camí de Cavalls. Una polèmica que ajuda a reflexionar sobre virtuts i perills d'aquesta senda. Es tracta d'un debat que val la pena afrontar i, per això, res millor que recordar d'on venen les coses.

El Camí de Cavalls està recollit a documents històrics de fa segles. En aquests centenars d'anys de presència, ha estat una via amb usos militars i civils. Els pagesos més grans recorden encara com s'emblanquinaven les pedres per senyalitzar el seu pas.

Segurament que alguna picabaralla històrica es devia produir, però la problemàtica moderna va començar a Menorca en els anys noranta, lligat a les perspectives d'urbanització d'algunes zones del litoral de l'illa. En concret, el tema esclata amb la Llei d'Espais Naturals de 1991, segons la qual una gran part del litoral de totes les illes, passà a ser sòl no urbanitzable.

Alguns propietaris (pocs, però amb capacitat de pressió política) van decidir batallar davant aquesta pèrdua de perspectives especulatives. La primera mesura que van aplicar va ser fer pagar per anar a la platja, atès que en alguns casos s'hi accedia per camins privats. Per cert, que aquesta reacció va provocar la desmotivació de diversos col·lectius (escoles, empreses, famílies, grups d'amics...) que netejaven voluntàriament el litoral en el marc de la campanya “Adopta una platja” que dinamitzava el GOB en aquells anys.

Poc després, organitzats bàsicament a través de l'associació Meloussa, els esmentats propietaris van decidir augmentar la pressió sobre els estaments públics i van acordar prohibir el pas pel Camí de Cavalls, fet que acabaria provocant la creació de la coneguda Coordinadora en defensa del camí l'any 1996.

Després de més de 50 excursions reivindicatives molt concorregudes, de citacions als jutjats i d'informes que es guardaven als calaixos oficials, es publicaria a la fi la Llei del Camí de Cavalls l'any 2000 i l'expropiació en 2008. Un enfrontament de més de 10 anys, que va acabar amb la recuperació del pas públic pel camí.

La definició del seu traçat era -i segueix essent- una aposta per ordenar bona part del senderisme a Menorca, que llavors s'endevinava com una activitat incipient a l'illa. En 2012, el Camí de Cavalls s'ha convertit en la principal ruta dels que caminen, van en bicicleta de muntanya o passegen a cavall. Han sorgit diverses empreses que ofereixen activitats basades en les possibilitats que aquesta via ofereix. I també una gran quantitat de menorquins estan descobrint zones de la seva illa que no coneixien.

Malgrat les enormes virtuts que presenta un recurs com aquest per intentar desestacionalitzar el turisme (es camina millor en primavera i tardor que no en juliol o agost), no és fàcil fugir de la pressió del turisme massiu estiuenc. El cas recorda el què va passar amb l'Albufera des Grau quan es va declarar Parc Natural en 1995. En el moment que va començar a aparèixer a la propaganda turística, s'organitzaren visites diàries amb autobús i altaveu, pels vials de primera línia de l'antiga urbanització de Shan-gri-la. Va ser necessari reordenar aquests usos.

El Camí de Cavalls està ara en aquesta fase. El turisme massiu, que és el que comanda encara a Menorca, es mou amb xifres de milers de persones (de fet, centenars de milers). Per tant, a la vora de les grans urbanitzacions, la massificació del camí està garantida. És el cas dels trams pròxims a Cala Galdana, a Son Bou, a l'Arenal d'en Castell, etc. Però hauríem de procurar que això no passi en els altres trams més allunyats.

La idea del Camí de Cavalls és el d'un camí natural on es duen a terme activitats compatibles amb la seva conservació i integritat (així ho diu la Llei). Per tant, s'ha de demanar seny perquè les intervencions que es facin sobre la via es limitin només a eliminar els punts de perill important (això ja s'ha fet en les primeres fases).

Un camí natural no és un passeig marítim. Cal mantenir un cert grau de dificultat per dos motius. Primer perquè això és l'única defensa davant la massificació exagerada. I en segon lloc, perquè això és el que requereix el turisme de natura que comença a despuntar a la nostra illa. No calen xiringuitos, ni bancs per seure, ni papereres que acaben sent un munt de fems, ni faroles per anar-hi el vespre.

Calen cartells a la vora de les urbanitzacions advertint que no es trobaran serveis en els pròxims quilòmetres, i que és especialment prohibit -i sancionat- el deixar fems. Calen ciutadans que es facin corresponsables del bon ús del camí (potser adoptant-ne algun tram).

I cal plantejar serenament el debat dels allotjaments. Perquè hi ha gent que vol fer vàries etapes seguides i (quan no és ple estiu) no té opcions de poder muntar una tenda ni llogar una habitació enlloc. És una oportunitat per fer entrar el sector agrari en el turisme de natura.

 

(Article publicat per Miquel Camps al Diari Menorca dia 13/09/12)

Comentaris

Massificació camí de cavalls

Molt bon article. Estic d'acord que s'ha d'abordar el tema dels allotjaments. Però alerta, amb molt de seny, sentit comú i prudència, no sigui que ens envaeixin de càmpings.

Tu voltes l'illa

Quina gràcia! just ahir, a casa, xerravem d'açò hora de sopar. Pel que fa a l'allotjament no tinc una idea clara, per açò, m'agrada que s'enceti el debat... Jo crec que el clima mediterrani fa possible el dormir sense tenda pràcticament 6 mesos a l'any... potser podriem pensar en la possibilitat de permetre dormir en tenda els mesos de novembre a abril i de Maig a octubre prohibir-ho. Què en pensau? Merci per l'article Miquel

Reflexión, debate... ¿y educación ciudadana?

Por desgracia, yo también contribuyo a la masificación veraniega del Camino. Tengo que tomar vacaciones cuando puedo, y no cuando me gustaría. Pero llevo disfrutando muchos años de él: incluso antes de que se abriera y se limpiara. No me gustaría volver a lo que tuve que sufrir para recorrer algunos tramos. Estoy muy de acuerdo con el autor. Creo que es el momento de la reflexión y del debate. Aún quedan no pocos aspectos que convendría analizar y discernir; tanto en lo que se hace para bien o para mal, como en los proyectos, sueños y hasta miedos. Y añadiría que, en mi opinión, también hace falta una educación de quienes usamos el Camino. Para recorrerlo con sentido común, como insiste Miquel Camps, y para ayudar a que otros también lo usen así.

Estiu i cami de cavalls

M'agradat molt s'article d'en Miquel! Crec, estic convençuda de que sa modernitat no està o no tindria que estar en contra de preservar sa natura, tindriem que trobar sol.lucions i alternatives per desemvolupar lo primer i respectar lo segon. Però veig que no tothom hi està per aquesta tasca, no trobau?. Salut Maria

I tant

Quina raó tens, Miquel. A veure si som capaços de ciidar el camí prou perquè no perdi el seu encant.

Afegeix un nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta és per comprovar que sou un visitant humà i prevenir els enviaments automàtics de correu brossa.