Back to top

La baldrija grossa, la viatgera transoceànica

Disseny especial del bec d'una baldritja grossa
Esbart de baldritges seguint una barca de pesca
El viatge anual de la baldritja grossa

La baldritja grossa, després de viatjar per tot l'oceà Atlàntic, cada any torna a criar a les illes del Mediterrani. I cap a finals d'octubre, al Centre de Recuperació de Fauna Silvestre rebem molts d'avisos de persones que diuen haver-se trobat un bebè de gavina enterra, a casa, o al carrer. Quan els deim que és una baldritja, i no una gavina, queden atordits. I què és una baldritja? Les baldritges són unes aus marines pelàgiques, és a dir que viuen sempre a alta mar, i que només toquen terra per criar. A les illes Balears hi nien dues espècies, la baldritja petita (Puffinus mauretanicus) i la baldritja grossa (Calonectris diomedea) més abundant, de la que parlarem avui.

La baldritja grossa és una espècie que només cria al Mediterrani, a illots i penyals inaccessibles als depredadors. Hi ha una altra espècie molt semblant que nidifica a illes de l'Atlàntic, com les Canàries. El seu aspecte recorda a una gavina, de tons més foscos i difuminats, amb un bec de disseny exclusiu. Aquest bec és una eina d'alta tecnologia, amb dues toveres a la part superior i una punta robusta, ganxuda i esmolada com un guitzoll, que tant les hi permet grimpar per les roques, excavar caus on niar com  bussejar, amb una agilitat increïble ajudant-se amb les ales,  i capturar preses esmunyedisses. Les baldritges són un animal de mar, enterra es mouen amb molta dificultat. S'alimenten de calamars, sorells, aladrocs i sardinetes, i tota casta de peix blau. Són molt gregàries, pesquen i es mouen en grups nombrosos. Els pescadors les coneixen bé, perquè solen seguir les barques del bou intentant compartir el botí.

Les baldritges són aus migratòries. A finals de febrer entren al Mediterrani per l'estret de Gibraltar i arriben als mateixos punts de cria de cada any. Crien dins caus, forats i encletxes als penyals de la costa en colònies nombroses. És típic veure grans esbarts de baldritges posades a la mar davant les colònies esperant la fosca de la nit per entrar als nius. Mai ho fan de dia. A mitjans de maig ponen  un únic ou per niu, covat per torns pels dos progenitors. Els polls neixen a mitjans de juliol. Els pares són a alta mar de dia pescant, i tornen de nit al niu per a alimentar el pollet. Tant com creix espaien més les visites al niu, fent viatges molt llargs de moltes hores per a aconseguir aliments, fins al golf de Lleó i la costa catalana. De nit a les colònies es senten els reclams dels polls, que són com a plors d'infants, demanant el sustent. Arriba un dia que cap dels pares torna al niu. Han decidit partir cap a les zones d'hivernada abandonant el seu fill, que ja és prou crescut. Açò passa la segona meitat d'octubre. Els polls es veuen obligats a sortir dels caus i a cercar-se el seu aliment. Ho fan de nit, volant cap a la mar. Reconeixen la mar pels reflexos de la llum de la lluna a la seva superfície. De nit la mar llu i terra ferma és ben fosca, a no ser que sigui una zona urbanitzada, on la llum artificial confon les joves baldritges. Aquesta és la causa de trobar baldritges ben despistades als nostres carrers a finals d'octubre.

Les baldritges abandonen el Mediterrani cap a les àrees d'hivernada a l'Atlàntic. Les nascudes a Balears hivernen a la costa del Sàhara Occidental, el Golf de Guinea, Namíbia i Angola. Les joves no tornaran a les nostres aigües fins quatre anys després, tot i que no comencen a criar fins als 6-9 anys. Triguen uns quinze dies en recórrer els milers de quilòmetres del viatge, aprofitant els vents de l'Atlàntic. Açò fa que l'anada sigui molt més curta que la tornada, ja que els vents les obliguen a fer una gran volta per tot l'oceà, fregant les costes de Brasil i les Illes Britàniques.

Les baldritges han evolucionat durant milers d'anys sense pràcticament depredadors. Els llocs on crien eren molt segurs. Per açò bastava fer postes d'un ou. Actualment tenen més impactes que fan témer pel seu futur: arts de pesca, sobretot palangre i xarxes, contaminació marina, destrucció d'hàbitats de cria i depredadors introduïts a les colònies, sobretot rates i moixos assilvestrats. S'estima la població espanyola en 10.000 parelles, de les quals un 80-90% cria a les Balears. A Menorca és on es troben les colònies més nombroses. Està catalogada com a espècie "vulnerable", estrictament protegida a nivell europeu, estatal i autonòmic. Recordau que si trobau una d'aquestes baldritges extraviades és important avisar al Centre de Recuperació de Fauna Silvestre de Menorca.

Classe: Aus
Ordre:  Procel·lariformes
Família: Procel·làrids
Espècie: Calonectris diomedea
Noms populars: Baldritja grossa, baldritxa, virot gros, baldriga cendrosa mediterrània (cat),  pardela cenicienta mediterránea (esp), puffin de Scopoli (fra), berta maggiore (it),  Scopoli's shearwater (eng)
Distribució:  Cria a totes les Illes Balears i a altres indrets del Mediterrani. Hiverna a  l'Atlàntic.
Mides:  Fins a 122 cm amb les ales esteses. Pes mitjà 650 g.
Hàbitat:  Pelàgic. Només toca terra per criar.
Alimentació:  Piscívora: calamars, peix blau...
Reproducció: Ovípara. Postes d'un ou al maig. 53 dies d'incubació. Els polls volen a finals  d'octubre.
Estat de conservació: Vulnerable, pròxima a estar en perill d'extinció.
Protecció legal: Protegida a nivell europeu pel Conveni de Berna i la Directiva Hàbitats. A nivell estatal pel RD 139/2011.

 

(Article publicat per Montse Bau i Tòfol Mascaró, biòlegs del GOB Menorca, a la secció XOC del diari Menorca, el 7/11/2018)

Afegeix un nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta és per comprovar que sou un visitant humà i prevenir els enviaments automàtics de correu brossa.