Back to top

Filosofia de còdol

 

L'estructura feia estona que observava moviments. Després de resistir diverses generacions, ara s'havien combinat diferents forces que feien trontollar la seva estabilitat immutable en el temps. Les repetides visites dels ocells van fer arribar fa anys un pinyol d'olivó al seu interior, a una zona on s'hi acumulaven les restes de fulles de les variades enfiladisses temporals.

Aquells residus secs eren aprofitats per un caramull d'animalons menuts, que les consumien i les convertien en petites deposicions de matèria orgànica processada. En aquest ambient, la meravella de la sement es va activar, i de dins de la càpsula òssia va sortir un fil blanquinós i serpentejant que va anar buscant el camí fins arribar al terreny de sota.

Un temps després, altres brolls havien aparegut en sentit contrari, ara cercant veure la llum del sol. I l'ullastre va anar creixent, estirant branques i engreixant dins de la mateixa paret seca. Cada any que passava, s'havia de fer espai entre una realitat pètria de tortuoses galeries. La seva capacitat de captar el carboni de l'aire i sintetitzar-lo amb l'ajuda de la llum solar, augmentava el radi del seu tronc. Lentament, però inexorablement.

La paret ja es mostrava canviada en aquella zona. Els visitants esporàdics que buscaven espàrecs, bolets o caragolins, acostumaven a botar la paret vora l'arbre. A falta de botadors, encaixaven la punta del peu entre els còdols i aplicaven una força que feia caure petits tascons de pedra o trencava materials menjats pels temps.

El costum d'algunes bísties d'anar-s'hi a rascar els costats i les pluges torrencials del darrer any que van reblanir el terreny, van acabar provocant la desestructuració final. Aquelles pedres col·locades amb eima, que sabien repartir el seu pes gravitatori per mantenir-se eixerides durant cents d'anys, ara només eren un caramull desordenat, una matèria primera sobre la qual treballar per tornar a construir alguna creació.

Mans expertes, de dits poderosos i pell gruixada, les agafarien de nou qualque dia, en farien la selecció per mides, tindrien en compte la tonalitat de les diferents cares de cada peça, i alçarien de nou qualsevol nova genialitat del patrimoni etnològic del camp. Sense generar residus, amb la filosofia real (no la de l'actual greenwashing) de l'economia circular.

Mentre els paredadors treballen, són ben conscients de la sort de tenir tantes pedres diferents a l'abast. Si totes fossin iguals, la paret no s'aguantaria sense ciment. Es requereixen formes creatives per encaixar bé en aquesta mena de trapezi on tothom ajuda a aguantar la resta. Són importants les peces grans de la base o de les cobertores, i resulten imprescindibles les petites -el reble- per omplir l'ànima del centre i col·locar-se entre les germanes majors gràcies a la seva solidesa que es mostra més líquida en estar trossejada.

Alguns experts fan gala de dots didàctiques per explicar la complexitat de les relacions que es donen a la natura, comparant-ho amb les parets seques. Perquè els ecosistemes funcionin calen moltes peces diferents, fent funcions dispars, encaixant unes amb les altres, compensant-se entre si, donant estabilitat al conjunt.

Per això, quan els ecosistemes comencen a rebre impactes constants, són com la paret que va rebent transformacions. Van caient pedres, es mouen algunes peces i intenta mantenir-se en peu. Però, a partir de cert moment, es produeix un enderrossall molt significatiu. Com ho és, per exemple, la pèrdua de pol·linitzadors en els darrers 40 anys.

Per això són importants els insectes, els amfibis, els rèptils, els mamífers, les aus, com són imprescindibles els líquens, les molses, les herbes i els arbres. Per això és determinant l'aigua no contaminada, l'aire respirable, la terra fèrtil.

Per això l'agricultura més actual defuig dels pesticides -pensats per matar tot allò que no sigui el nostre cultiu-. Per això creix la tendència de mesclar conreus, de posar fileres de flors dins els horts i entre els camps de cereals, de generar punts d'aigua i de mantenir el mosaic amb taques de vegetació silvestre. Perquè la diversitat, amb la biodiversitat, és qui dona estabilitat.

Es pot ser part d'un conjunt sense perdre la personalitat individual. Al revés, ser peça d'una col·lectivitat reforça el benestar de cadascú, com saben bé les persones que participen en voluntariats o que ajuden a projectes per evitar el gran enderrossall que podria succeir. Molt millor que trobar-se sense brúixola i consumir-se consumint.


(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 07/02/2022)

Comentaris

poca cosa

Això: poca cosa es pot afegir a aquesta colossal sintesi del què és una comunitat i el seu equilibri. La meva admiració per tanta capacitat d'observació.

Parets i poesia

Ja ho deia en Ponç Pons; la poesia es com una paret. Has de trobar la pedra (paraula) de la mida justa perquè encaixi i que doni estabilitat a tota la paret. Aquesta metàfora de la paret títpicament menorquina la podem emprar en molts arguments.

On estaran aquestes "mans

On estaran aquestes "mans expertes, de dits poderosos i pell gruixada" que pugui reconstruir els nostres ecosistemes quan estiguin d'estructurats?

Afegeix un nou comentari

Informació sobre protecció de dades. Responsable: Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa. Finalitat del tractament: Publicar el comentari. Legitimació: El teu consentiment. Comunicació de les dades: No es comunicaran a tercers excepte per obligació legal. Drets: Accés, rectificació, portabilitat, supressió. Contacte: info@gobmenorca.com. Protecció de dades personals
CAPTCHA
Aquesta pregunta és per comprovar que sou un visitant humà i prevenir els enviaments automàtics de correu brossa.