Back to top

El vaixell que va a les penyes

Recordava aquests dies un conferenciant la imatge del vaixell que es dirigeix cap al penya-segat, com a representació de la gestió que estem fent del planeta. Coincidint en el diagnòstic, podem recrear-nos una mica en quin pot ser el desenllaç d'aquesta embarcació amb un capità que té tendències suïcides.

Ben segur, d'entrada, que no tothom estarà d'acord en què la nostra societat sigui un vaixell que va cap a les penyes. Els enormes avanços científics i tècnics estan donant la volta a dinàmiques ancestrals, on les guerres, la fam i les malalties assolaven gran part de la bolla mundial. Malgrat que aquests estralls es mantenen en molts indrets, a nivell global han baixat de manera molt considerable, com mai a la història coneguda.

En un món on algunes lentilles de contacte dels ulls ja incorporen sensors permanents per detectar els nivells de sucre del cos, on disposam de robots per fer cirurgia microscòpica i on els descobriments es succeeixen a un ritme exponencial, sembla que no hi ha d'haver reptes que no es puguin resoldre.

Però la realitat és que, fins al moment, ni la tecnologia ni la ciència, ni la filosofia ni la política, han aconseguit canviar derives tan letals com el canvi climàtic, l'extinció massiva d'espècies, la inundació de plàstics al mar, la superpoblació humana o altres qüestions similars.

Tal vegada és que la nostra visió tan extremadament antropocèntrica no ens permet atendre degudament necessitats que no semblen estrictament humanes. O és que ens governa un model econòmic que sap imposar-se amb molt d'èxit, però amb la condició que no li posin límits, i ara es troba estret en un planeta enorme, però limitat.

Com sigui, per a molta gent és evident aquesta controvèrsia entre una espècie hàbil fins a extrems inimaginables, però tan poc capaç de veure que, efectivament i si no es canvia el rumb, està embarcada en una nau amb pronòstic de cataclisme. És en la manera d'abordar aquest repte on solen sorgir les diferències d'opinió.

Uns, ja ho hem vist, pensaran que no cal capficar-se més del compte, perquè segur que inventarem alguna cosa que ho solucionarà. És la religió del tecnicisme que, més enllà de la solidesa o feblesa que cadascú hi consideri, té la virtut de no incentivar cap esforç personal significatiu. Fiam que qualcú altre incorpori una brúixola de nova creació al vaixell i que evitem el xoc. No patim. Podem seguir actuant més o manco com sempre.

D'altres pronostiquen un col·lapse mundial, on s'acabi l'energia fòssil i on el sistema s'esfondri per la base. Cauran -diuen- els estats, els estaments militars i les estructures habituals. Els ciutadans hauríem, davant aquest escenari previst, d'aprendre a organitzar-nos des de baix, per construir una nova societat. En advertir, però, del fracàs inevitable, també indueix a l'immobilisme. Potser aconseguirem retardar el ritme, però no canviar el destí del vaixell. No t'hi esforcis. És inútil.

Hi ha qui posa més optimisme a l'opció de convèncer el capità de l'inevitable necessitat de buscar altres fars. Passa per sumar molta gent de la que va embarcada, fer-la conscient del possible final de la pel·lícula i treballar conjuntament per avaluar maneres imaginatives d'incidir sobre un equip de direcció que possiblement pateix una patologia autodestructiva. Vol dir buscar fórmules perquè les persones de dins el vaixell entenguin que no poden seguir sent només clients d'un creuer, sinó que han d'agafar alguna responsabilitat i disposar-se a treballar com un equip gran i significatiu que experimenti solucions.

Les dues primeres teories posposen l'acció per un món futur, que no coneixem. En la primera, no cal reaccionar perquè ja ho aclariran els nous descobriments. En la segona, no cal reaccionar perquè és ben inútil. Poca diferència, al cap i a la fi, amb allò que promou precisament el sistema actual. No facis res. Pensa amb tu i el teu rodol íntim. No siguis persona ciutadana, siguis un consumidor dòcil.

La tercera via és més incòmoda i sol trobar crítiques dels que creuen que pot afectar els seus interessos. També dels que descreuen de tot o dels que es veuen retratats com profetes poc útils en la realitat. Però és la via que pretén incidir en el món actual, el que ens ha tocat viure. És la via dels que s'arromanguen i intenten fer canvis significatius. Per virar la proa i per reduir la velocitat.

Navegar a ritme de vela vora la costa no és un mal pla. Com en altres coses, es pot escollir entre ser ecoescèptic o ser ecoconstructiu.

 

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, en el diari Menorca de 18/12/2017).

Comentaris

TERCERA VIA

Gracies Miquel per la teva síntesi tant realista. Jo tinc la percepció que cada cop en som més els que optem per la tercera via. No sé si aconseguirem canviar el rumb o esmorteir el cop però a ben segur que paga la pena intentar-ho.

Afegeix un nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta és per comprovar que sou un visitant humà i prevenir els enviaments automàtics de correu brossa.