Back to top

El clima posa en marxa

 

Els perills que s'entreveuen en el canvi climàtic s'han convertit en un dels motius que impulsa la gent a mobilitzar-se arreu del món. Les evidències cada vegada més paleses de les modificacions en el clima, ajuden a convèncer la societat. El pols entre governs i grans empreses ha marcat tradicionalment qualsevol negociació i l'aparició d'una ciutadania que es fa sentir, podria fer tombar la balança. Però només serà així si s'aconsegueix millorar l'efectivitat real de les accions.

Un conflicte que creix

Les qüestions ambientals van agafant força entre les generacions més joves i entre els adults que entenen que hi ha el risc de llegar un món poc presentable als seus descendents. Fa estona que els límits ambientals es van posant sobre la taula de les discussions del model de desenvolupament de l'espècie humana. Però mai com ara s'havia fet tant evident que els grans gels es fonen, que la temperatura augmenta cada any o que els fenòmens atmosfèrics agressius s'incrementen.

Com s'ha dit altres vegades, no és tant un tema d'intel·ligència com de consciència. La intel·ligència ha permès avanços tècnics i de coneixement molt considerables, que permetrien obtenir un major benestar per a l'espècie humana sense provocar els problemes ambientals que s'estan generant. Però la manca de consciència frena els avanços. Perquè el joc d'interessos econòmics i barreres culturals injecten una inèrcia que atura en gran manera l'evolució que seria desitjable.

La reacció dels joves

L'avantatge de pertànyer a la generació de la Greta Thumberg resideix en que és més fàcil visualitzar en carn pròpia en quin món pot tocar viure si no s'actua de manera decidida amb la qüestió del canvi climàtic. Si no es gestiona correctament aquest perill, els escenaris que dibuixen els científics són esgarrifosos. Una part d'aquesta joventut els ha analitzat, ho ha debatut. I després de veure la poca consistència de les decisions que s'estan prenent a les cimeres mundials, han activat les conegudes protestes dels Fridays for future.

Durant els mesos que aquesta iniciativa d'estudiants es va mantenir activa, es va generar un discurs amb ressò i molts de progenitors es van sentir també interpel·lats. 2019 va ser un any ple d'activitats ciutadanes relacionades amb la problemàtica del clima, on els cartells fets a mà es van fer presents als carrers. Caldrà veure en quin grau la crisi del coronavirus haurà frenat aquesta onada.

La presa de consciència d'aquests joves ha començat a alterar la seva escala de valors. Havent entès que l'era del petroli ha començat el seu declivi i que les renovables no poden substituir totalment la gran taxa de retorn energètic que té el petroli, cal replantejar-se les necessitats reals davant les del consumisme malaltís. Així, agafar avions es considera una irresponsabilitat per la despesa energètica per càpita que impliquen. Una cosa és el preu i l'altre és el cost. I el cost ambiental també es té en compte.

El duel entre empreses i governs

Una bona part dels conflictes ambientals deriven d'això que se'n diuen les externalitats. És a dir, aquells costos -que acostumen a ser ambientals i socials- que no queden reflectits en el preu del mercat perquè, malgrat ser evident que es produeixen, no són assumits per qui els causa.

Imaginem una gran finca de regadiu, que usa molta d'aigua, adobs químics i pesticides per la seva producció. Hi haurà despeses d'electricitat per extreure l'aigua, o factures pels productes químics adquirits. Però no hi figuraran als balanços econòmics de l'empresa ni la minva de volum de l'aqüífer, ni la contaminació per nitrats ni la pèrdua de biodiversitat provocada per aquesta activitat.

Que no es reflecteixin aquests efectes negatius en els indicadors econòmics vol dir que no es paga un preu pel deteriorament, per la pèrdua de capital natural. Els beneficis es privatitzen, mentre que les pèrdues es socialitzen. Tota la societat es veu perjudicada pels efectes negatius citats, però queden difuminats en un interès general que ningú defensa.

Una dinàmica similar passa amb molts dels problemes ambientals. El mercat es mostra eficient en altres aspectes, però no amb aquest. Per abordar-ho es necessària la intervenció dels governs, mitjançant una regulació que limiti els mals als valors comuns i que els gravi amb impostos, als temps que ajudi aquells que actuen bé amb incentius favorables.

A escala mundial, aquesta és la gran lluita que es duu a terme a les reunions, als passadissos, als telèfons o als llocs habituals de trobada entre alts directius i governants. Els interessos de les grans corporacions econòmiques fan un pols amb els governants, que pateixen pel comportament dels seus votants a la pròxima cita electoral.

Votar i fer-se sentir als mercats

Fa molts anys que alguns sociòlegs van pronosticar que els conglomerats econòmics d'àmbit internacional es sabrien organitzar d'una manera més efectiva que els propis governs: pagant campanyes electorals, incorporant persones estratègiques als consells d'administració, incentivant campanyes a la contra i una llarga llista més de vies més o manco presentables.

Al nostre àmbit geogràfic, els governs són un dels actors clau que han de representar els interessos de la comunitat humana que hi viu. Són les principals institucions amb què ens hem dotat per a fer de portaveus principals de la ciutadania. Que ho facin o no és una altra qüestió, però ho han de fer. Potser algunes empreses també prendran nota, si les campanyes poden influir de manera real en el comportament del consum, però no s'ha de perdre de vista que aquestes corporacions responen generalment al requeriment d'uns accionistes escampats per tot el món, que exigeixen uns beneficis creixents d'any en any.

Per aquest motiu, i en aquest debat sobre un canvi climàtic que no entén gaire de fronteres, els moviments ciutadans han de veure com reforçar el paper dels governs a les negociacions internacionals. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Però una de les més efectives és mobilitzar la massa de votants, distribuir informació fidedigna, ajudar a la reflexió social col·lectiva i elevar un missatge clar que exigeixi avanços reals, no declaracions de bones paraules.

En aquest raonament, no sembla una bona estratègia pensar que l'anar a votar és fer el joc al sistema. Quan un govern sap que un col·lectiu no influeix en el vot, passa a tenir-hi un interès molt més secundari. Aquest sembla que sigui un dels problemes que afecta alguns moviments, que identifiquen les eleccions amb el manteniment de l'status quo. Mentrestant, els grans poders econòmics es freguen les mans.


(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB a Menorca, al suplement educatiu Xoc, dedicat al clima)

Comentaris

Crisi climàtica versus canvi climàtic

Bon dia i salut Miquel. Com sempre un bon article. Reflexions molt oportunes. Una aportació. En el món naturalista hi ha una tendència a canviar el concepte "canvi climàtic", que pot semblar algo fins i tot natural i normal, per "crisi climàtica" per remarcar la urgència d'actuar i que el que passa no es normal. Per si te sembla convenient tenir-ho en compte. Una abraçada d'un dels teus seguidors. Bep Mercadal

Votant els donem el nostre consentiment

Hola. Sempre llegeixo els vostres escrits i generalment comparteixo moltes de les vostres reflexions, alhora que gaudesc de la lectura. Però aquest cop estic en profund desacord amb la segona part de l'article i per això voldria fer ús d'aquesta eina que se'ns facilita per fer comentaris. Governs o estats sempre l'hi han fet el joc al capital, ja des que es va iniciar aquest més enllà del 1800. Els estats, o governs, ha esdevingut l'eina essencial perquè el capitalisme tingui el marge suficient per poder maniobrar i que la balança sempre es decanti clarament cap al benefici d'aquest, i per tant, perpetuar el seu creixement. No és fortuït, és intencionat. Ho han dit Bauman, Foucoult, Bakunin, Marx, Chomsky i molts altres. Per això diem que anar a votar és fer-li el joc al poder, perquè és així: anar a votar és jugar al seu joc, amb les seves regles, l'immobilisme polític i institucional que tan interesa als qui més tenen. Mobilitzar les masses per anar a votar no és la solució, de fet, personalment em semble irresponsable, la solució és mobilitzar les persones perquè actuïn de manera col.lectiva i que s'autoorganitzin col.lectivament, abandonat aquest individualisme propi del marketing del capitalisme. Una ecologia sense lluita de classes no funciona. Quan anem a votar perpetuem aquest sistema i els hi donem el nostre consentiment per seguir amb les seves males pràctiques. Aprofito per compartir l'enllaç del darrer post d'Antonio Turiel: http://crashoil.blogspot.com/2020/05/hoja-de-ruta-v-la-caida-de-los-estados.html?m=1

Votar o no

Hola Cristòfol. Gràcies pel teu comentari. Pens que compartim algunes visions, com la d'organitzar la societat i reclamar que es pugui exercir una funció política (en el sentit de participació en les coses públiques) sense la necessitat de ser una organització que es presenti a les eleccions. És un sistema de democràcia més directa, basada en fer públiques les reflexions i les propostes que es generen des d'una entitat sense ànim de lucre, malgrat que encara hi ha sectors que no l'accepten. En canvi, sembla que discrepam de la funció que esperam de les institucions públiques i dels representants que hi resulten elegits, tot i que, paradoxalment, sembla que coincidim en els motius. Mentre que des de les posicions que tu defenses, vols que la gent s'organitzi de manera col·lectiva per abandonar l'individualisme, a l'article es defensa el mateix, però sense renunciar a que les institucions públiques facin la seva feina d'interès general. De fet, pens que tenir una predisposició a veure els estaments públics com a adversaris, es tradueix en una mala imatge de les construccions col·lectives i acaba incentivant l'individualisme que es vol combatre inicialment. La coneguda frase "tots són iguals", és perfecte per aquells que incentiven el consumisme. Bona part de les decisions polítiques es fan en base als que van a votar, no en base als que es sap que no hi aniran. Potser tu t'estàs referint a les institucions internacionals, molt allunyades del quefer diari de la ciutadania, però pensar que tots els governs estan venuts per endavant, es contradiu fortament amb les experiències vitals de moltes iniciatives ecologistes que hi han trobat suport i han pogut avançar gràcies a la bona recepció de parlaments i governs de diferents nivells. Evidentment, mai és fàcil, perquè el disseny econòmic imperant no està concebut amb els límits que marca el planeta, però els canvis de mentalitat que es van incorporant dins la societat (com la dels joves amb el canvi climàtic o com la de la societat menorquina amb l'ordenació territorial), poden condicionar -i molt- els governs. En qualsevol cas, benvingudes les reflexions argumentades, encara que siguin discrepants. Aquests articles no busquen difondre un dogma, sinó incentivar el pensament en relació als reptes ambientals. Miquel Camps

el disputado voto del sr cayo

pot ser els mes joves els sonarà a broma,però era el títol d´una peli de la dita transició´votar o no votar ,vet aqui la qüestió,?o potser hi han més....

Afegeix un nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta és per comprovar que sou un visitant humà i prevenir els enviaments automàtics de correu brossa.