Back to top

La tessel·la petita

 

L'art d'ajuntar peces petites i configurar un conjunt harmoniós requereix saber elegir els elements individuals i, al mateix temps, tenir al cap la visió general que es busca. El camp humanitzat des de temps ancestrals, amb paisatge cultural fet per la mixtura de natura i mà humana, es veu des de dalt com un vertader mosaic. A la natura, li van bé les tanques petites. A algunes activitats agràries, també.

L'etimologia del mosaic es basa en la mitologia grega, que ho considerava una obra feta o inspirada per les Muses, aquelles divinitats que generaven les arts. Cadascú li atorgarà l'origen que vulgui, però és bastant indiscutible que hi ha mosaics que són una obra sublim.

Totes les coses al nostre món estan fetes de petits fragments que constitueixen un conjunt amb presència pròpia. Així es van fer les roques sedimentàries que formen l'illa de Menorca, a partir de deposicions de llims i granets que es van anar aferrant a força d'un temps geològic que ens consta d'assimilar. De vegades, s'hi dipositava també algun animalet, que ara apareix com a fòssil a les roques sobre les quals caminam, i que qualque dia van emergir de l'aigua empeses per les forces tel·lúriques.

Un sort de mosaic són -som- així mateix els organismes vius. Una amalgama de composicions que també en èpoques antigues van ser descrites pels anomenats filòsofs de la natura. Ells ja deduïen que el món estava tot construït per unes peces molt petites i indivisibles, que desfeien el muntatge i en començaven un de nou seguint el cicle de la vida.

Si abandonem un poc la metafísica i aprofitam les noves fases del desconfinament per anar a caminar per l'illa, ens podem fixar en exemples, com ara els murs de pedra en sec. Els paredadors, seleccionen les peces més grosses i les van posant a les bandes. Sempre orientant la part més llarga cap a dins de la paret. El costat més pla, serveix per fer contacte amb la pedra prèvia. Enmig hi van les pedres més petites, el reble.

Si no poses bé cadascuna de les peces individuals, no hi ha resultat de conjunt. La paret cau a mig construir. Llavors no hi ha mosaic, només tessel·les acumulades sense criteri. És una cosa similar al què passa quan es fan tasques sense planificar gaire. Es poden fer moltes feines petites i no arribar a cap resultat. No és difícil trobar exemples a l'actualitat.

Les parets delimiten les tanques, que són espais de conreu i pastura. Les zones rocalloses no es solien aprofitar i han acabat colonitzades per vegetació silvestre. També hi ha àrees totalment cobertes de bosc, perquè al seu dia no es van transformar i mantenen la seva configuració primigènia, o perquè interessava tenir zones per llenya, o perquè es va abandonar la gestió i la natura ha reconquerit terreny.

A vista d'ocell, tota l'illa es veu idò com un mosaic. És un dels paisatges habituals a moltes zones de la Mediterrània, on els humans hi intervenen des que van començar a colonitzar els terrenys propers al lloc del seu origen. La composició s'ha anat fent a base de milers i milers d'anys. Amb ella, ha evolucionat també tota la fauna. De vegades extingint-se, de vegades estenent-se.

Els estudis de valors naturals mostren com l'estructura territorial que és rica en tessel·les diverses, també és rica en biodiversitat. Conforme les peces es fan més grans, perquè s'eliminen parets o taques de vegetació silvestre, el paisatge perd ufanor i la natura també.

Avui, hi ha molts tanques que mostren símptomes d'esgotament sever, fruit generalment de la sobreexplotació a la recerca d'una viabilitat que no es va trobar. Algunes finques estan iniciant la recuperació d'aquests tipus de terreny per tornar-los a dotar de capacitat productiva. Hi fan pasturar bestiar, però d'una manera dirigida. Miren de reproduir amb animals domèstics la funció de fertilització que a la natura fan els ramats salvatges.

Perquè funcioni, cal posar bastants d'animals en poc espai i durant un temps calculat. Així és com es comporta el bestiar silvestre quan té depredadors. Van tots junts, pasturen i adoben la terra. Fer això a una tanca molt grossa és més complicat i cal fer subtancats artificials. Com més petita sigui una parcel·la, més fàcil és manejar el bestiar per intentar recuperar-la.

Cada paisatge és fruit del seu temps, diuen. Potser hem iniciat un nou cicle on ja no s'eliminaran parets de les tanques, sinó que s'enyoraran. Tant de bo serveixi per a mantenir el sublim mosaic menorquí.

 

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 01/06/2020).

Comentaris

el Mosaic

El meu marit, va estudiar esgrafiat i mosaic, a la escola Massana, Miquel quina descripció mes ben explicada, ets un artista, que inclou, pintura, poesia, arqueologia, joieria, esmalts ,ets una persona sensible devant de qualsevol tema, sempre ho fas més fàcil de llegir, gràcies

Afegeix un nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta és per comprovar que sou un visitant humà i prevenir els enviaments automàtics de correu brossa.