En quin punt ens trobam

Quants amarraments nous poden suposar els projectes del port de Ciutadella, del port de Fornells i del port de Maó, per citar només els projectes més grans? Per les informacions prèvies que s'estan manejant, ens n'aniríem a uns 2.000 nous punts d'amarraments (500 a Maó, 400 a Fornells i 1.100 a Ciutadella -si es fa el dic a la bocana-).

Segons les dades oficials de la Conselleria de Turisme del Govern Balear (El Turisme a les Illes Balears - Informe 2005), Menorca disposa actualment de 2.464 amarraments, comptant només les zones de port de Maó, port de Fornells, port de Ciutadella, Cala en Bosc i Addaia. La realitat deu superar àmpliament els 3.000 si s'afegeixen tots els espais més reduïts que trobam a la costa, dedicats a embarcacions (en alguns d'ells -Cala Galdana, Es Grau, Cala Molí...- la densitat és considerable). Per tant, estaríem parlant d'afegir al litoral de Menorca un 65 % més d'amarraments.

Any rere any, el total de punts d'amarraments de l'illa es van ampliant i mai n'hi ha prou. Sempre es manté el discurs d'una demanda no satisfeta. Però els que van en barca i no tenen interessos directes en la gestió de nous amarraments confessen els problemes que provoca a la costa de Menorca la gran massificació nàutica que ja s'està patint. Platges suposadament verges, que es venen al turisme com un espai per veure la natura en el seu estat original, com ara Son Saura del Sud o Trebalúger, estan absolutament plenes d'embarcacions durant la temporada alta. I no és aquesta la imatge que cerquen ni els visitants ni els residents. Ni els qui van per mar ni els qui van per terra.

És ben cert que a l’estiu hi ha un percentatge d’embarcacions que estan en trànsit, que sovint fondegen a la costa i que només passen pels ports en busca de serveis diversos. Aquests no depenen tant de l’amarrament al port sinó de la capacitat d’acollida de cada platja o cala. Seria bo poder definir quin percentatge representen del total. Però la majoria d’embarcacions estan vinculades a una anella, sigui en concessió per tot l’any, sigui de lloguer durant l’estiu. I si bé les anelles es localitzen a un lloc concret, les embarcacions surten a navegar per tota la costa. Per tant, a més amarraments, més embarcacions al litoral.

Amb aquesta realitat, no podem seguir pretenent analitzar amb visió municipal la necessitat d'amarratges. Però, desgraciadament, aquesta és la visió amb què s'està actuant en els tres casos que citàvem a dalt (Ciutadella, Fornells i Maó). La pregunta que cal respondre és, interessa que Menorca augmenti la pressió nàutica sobre el litoral? No seria millor definir la capacitat de càrrega de la costa menorquina i després valorar si hi falten amarratges i on és millor ubicar-los?

Un benefici dubtós

No està gens clar que les actuals perspectives de creixement siguin d’interès per les empreses menorquines de nàutica. Per exemple, el projecte de 350 amarraments a Cala en Busquets, que havia previst el Govern Balear, obligava l’empresa concessionària a assumir l’excavació i dotació de serveis, a canvi de tenir la concessió dels amarres durant un munt d’anys. Una operació econòmica d’aquesta envergadura, difícilment haguera estat assumible per cap empresa nàutica menorquina. I tampoc el preu resultant dels amarres haguera estat a l’abast de gaire residents.

Més encara, també perillen moltes de les concessions que avui gestionen les empreses de Menorca. Les concessions són per poc temps –sovint anuals-, no està clar que es puguin subarrendar, i solen sortir a subhasta. De manera que una empresa que avui disposa d’un cert nombre d’amarres pels seus clients, l’any pròxim els pot perdre si algú la supera en l’oferta. Això no és ciència ficció. Basta mirar el què va passar amb el Club Marítim de Maó.

Tot plegat, s’assembla molt al que ha passat, en anys de fort creixement, amb el sector de la construcció. Quan sortia molta feina en poc temps, apareixien les empreses de fora que s’enduien bona part del pastís, les d’aquí havien d’agafar més gent –no sempre prou preparada tècnicament-, es feia un servei de baixa qualitat i es menjaven, en pocs temps, la feina que hagueren tingut els anys venidors. Actualment, amb l’establiment de quotes màximes de creixement en zones turístiques que va establir el Pla Territorial Insular (PTI), aquest problema ha disminuït considerablement i, si us hi fixau, s’ha traslladat parcialment als àmbits no regulats, com el creixement en nuclis tradicionals i en polígons industrials.

Tornant al turisme nàutic, convé demanar-se per quins motius decideix la gent venir a Menorca? Difícilment podem pensar que venguin a l'illa buscant uns fantàstics serveis nàutics, perquè de llocs amb ports esportius hiperdotats n'hi ha abastament a tot el Mediterrani. No. Ja sabem que la gent ve a Menorca buscant altres coses: paisatge, natura, tranquil·litat, aigües netes, platges verges... Són precisament aquests valors els que es poden perdre si continuam ampliant, sense límit, el nombre d'embarcacions.

I aquest criteri no és absolut incompatible amb una major dotació de serveis, molt necessaris actualment, per al turisme nàutic. No és de rebut, per exemple, que s’hagin de fer tantes hores de cua per manca de punts d’abastiment de combustible –l’actual situació deriva en serveis clandestins que solen acabar provocant repetits episodis de contaminació-. Hi hauria d’haver molts més llocs per deixar els fems d’una manera controlada, canviar les bombones de gas o abastir-se d’aigua –a un preu que desincentivi el malbaratament-. I encara molt més necessari –això sí que és vergonyós- és disposar de punts on poder extreure correctament les aigües negres, perquè totes les embarcacions modernes estan dotades per a això, però no hi ha serveis habilitats als ports per buidar els dipòsits.

Què fa falta?

Augment de serveis i planificació amb visió insular per al creixement nàutic són coses que semblen ben necessàries. Però això no s’ha de confondre amb plantejar grans bosses de creixement, com la recentment anunciada intenció d’una reforma del port de Ciutadella per posar-hi un milenar d'amarraments nous. Les conseqüències ambientals i econòmiques serien ben diferents.

Per evitar que aquest sigui sempre un debat on uns pensen blanc i els altres negre, el millor seria poder partir d'alguna dada més objectiva. Des del GOB hem proposat en diverses ocasions que s'analitzi la capacitat d'acollida nàutica de la costa menorquina. Això no és comptar el nombre d'amarratges, sinó mirar, cala per cala i platja per platja, quina quantitat d'embarcacions seria lògic acceptar-hi com a màxim. A partir d'aquí es podria definir la capacitat de càrrega total. I aplicant una determinada correcció en base a la taxa de renovació de cada amarramen i a les embarcacions de trànsit –sense anella als ports-, es podria definir el nombre d’amarraments màxim que hauria de tenir l’illa.

Per tant, esteim parlant de decidir quina és l'oferta que volem donar, quina qualitat de vida volem mantenir els residents i quin producte turístic ens interessa promocionar perquè Menorca segueixi sent atractiva. Una postura molt més estratègica que la de pretendre, simplement, anar responent a la demanda.

Si es comptàs amb una capacitat de càrrega definida per a la costa de Menorca (a partir del nombre màxim d'embarcacions que podrien admetre les diferents cales i platges) es podrien veure també beneficiades les empreses que gestionen instal·lacions nàutiques. En primer lloc, podrien tenir la seguretat de disposar d'una oferta diferenciada, cosa bàsica per a mantenir la competitivitat turística a llarg termini; en segon terme, seria possible configurar les dimensions de les empreses en base al creixement progressiu que es pugui establir (de manera similar a les quotes de creixement en zona turística que ha marcat el PTI) i, per tant, gestionar les necessitats de l'empresa en un mercat més previsible; com a tercer apartat, un major consens social sempre es pot traduir en major seguretat jurídica a l’hora de disposar de concessions i planificar la millora dels serveis.

I a l'hora de decidir on i com s'habiliten els punts d'amarrament, caldria també tenir molt present que, si qualque cosa característica té el turisme nàutic és que és molt estacional. La immensa majoria d'embarcacions són d'aficionats que només poden usar l'embarcació quan la mar està en calma garantida, de manera que juliol i agost representen la punta de màxima demanda. Per 4 o 8 setmanes a l'any, no és fàcil justificar grans obres d'infraestructura a mantenir tot l'any. Per aquests motius, seria bo pensar també en crear serveis temporals d'amarratge a partir d'instal·lacions flotants, que perfectament es podrien habilitar directament a la costa mitjançant sistemes de concessió pública, de manera que el concessionari tingués l'obligació d'extreure la instal·lació en acabar la temporada estival.

En definitiva, es tracta de buscar un camí per continuar usant i aprofitant el gran atractiu nàutic de Menorca, sense que l'afany del guany econòmic ràpid faci que es perdi aquest atractiu. Es tracta d'usar els recursos naturals de l'illa any rere any sense fer-los malbé, sense que un gran benefici per a la generació actual impliqui la pèrdua de qualitat de vida dels que venen darrera.

Es tracta de fer compatibles l'economia i el medi ambient, que ho són si s'hi posa una mica d'esforç. Es tracta d'intentar fer realitat aquest desig, que tants i tants experts de tot el món demanen, que es diu sostenibilitat. Un desig que Menorca té especialment expressat amb la seva declaració de Reserva de la Biosfera.