Una diagnosi coneguda pero no acceptada

Des del GOB hem intensificat des de fa uns mesos les línies de treball dirigides al món agrari, amb l’objectiu d’aportar esforços a la recerca d’una sortida econòmica per a aquest sector, que sigui a la vegada compatible amb la preservació ambiental. Amb aquest escrit volem fer públiques algunes de les reflexions que s’han duit a terme, generalment amb l’ajuda de persones directament lligades a la labor professional al camp.

No és aquest un escrit políticament correcte, en el sentit de voler fer costat incondicional a un sector que des de fa uns anys s’ha vist com a necessitat d’ajuda. Des de la nostra entitat no ens sembla bé donar suport a qualsevol tipus d’agricultura o de ramaderia, perquè hi pot haver gestions agràries molt perjudicials per al medi ambient i per als interessos generals de la població (per exemple, no comprenem com hi ha pagesos que encara reguen per aspersió en hores de ple sol). Ara bé, creim que és molt convenient fer un esforç de diàleg per trobar sortides que siguin qualque cosa més que la filosofia de posar pedaços calents. En aquest sentit, la recent crisi que ha provocat la decisió de Kraft de baixar els preus de la llet s’hauria de saber aprofitar com una ocasió per debatre un model de futur, és a dir, un model que pensi (de manera raonada i emprant el més bàsic sentit comú) com ha de ser l’agricultura i la ramaderia de la Menorca d’aquí a tres, cinc i deu anys vista. Perquè, no ens enganyem, aquesta nova rebaixa del preu de la llet no és el fons de la qüestió; és un símptoma del fons de la qüestió.

La realitat és que devers el 80 % del territori de Menorca està gestionat pel sector agrari (un 51 % per a usos agrícoles i ramaders i un 31 % per a usos forestals, segons les informacions del PTI), i això fa que es tracti d’una activitat amb molt de pes ambiental. El pagès és qui gestiona quasi la totalitat del paisatge i la biodiversitat de l’illa, i segons quina gestió en faci, els resultats en termes de medi ambient poden ser molt diferents. És per açò que des del GOB defensam que cal ajudar al sector agrari, però no qualsevol model de sector agrari. Com tota activitat econòmica, les ajudes que es puguin estructurar a nivell públic o a nivell social, han de respondre als interessos generals, no al populisme fàcil ni amb una estricta visió a curt termini.

Per tal que aquest article no sigui només un altre text que s’afegeix a tota la literatura que ha provocat i provoca aquesta situació, intentarem, una vegada més, davallar als exemples pràctics, que és allà on els veritables intents de reconversió sempre topen amb les inèrcies que es resisteixen al canvi.

Segurament, quasi tota la població menorquina coneix un dels principals elements que causen la crisi del sector de la llet a Menorca, però no està de més fer-ne cinc cèntims per centrar el debat amb més seriositat. La principal indústria illenca de transformació de llet, El Caserío, va ser una de les indústries d’alimentació més potents de l’Estat espanyol durant molts anys, i comprava tota la llet que els pagesos menorquins poguessin produir. Això ha fet que pràcticament dues generacions de pagesos s’hagin format estrictament com a productors de llet, que no necessitaven fer cap esforç de comercialització, perquè tot estava venut per endavant a El Caserio. Però l’obertura de mercats, l’entrada a Europa i l’adquisició de la indústria lletera per part de Kraft han canviat el panorama, vulguem o no, de la mateixa manera que canvien moltes coses perquè el món evoluciona. Amb un client (Kraft) a qui tant li és comprar la llet a Menorca o a Holanda i amb una política europea que decideix posar racionalitat a l’excés de llet dels mercats europeus, és evident que l’escenari ha baratat d’una manera radical. Si a açò hi afegim la crisi de les vaques boges (no amaguem la realitat, perquè Menorca n'ha tingut un dels índexs més alts a nivell europeu), sembla clar que més val acceptar la necessitat d’un canvi, si és que es vol salvar de veritat el món agrari menorquí.

Sortides compatibles amb l’interes general

Fetes les apreciacions generals abans esmentades, cal apuntar camins de sortida. Però quina sortida és la correcta? Certament, no semblen anar per bon camí les veus que demanen subvencions per poder seguir produint llet, ni les que aposten per fer uns grans magatzems de gra o grans regadius. Encara que aquestes mesures puguin baixar el costos de producció del litre de llet (a costa de grans inversions públiques, no ho oblidem), ningú no garanteix que Kraft torni baixar els preus de compra una volta fetes aquestes infraestructures. Amb una visió més a llarg termini, i pensant sempre que l’economia que tengui en compte la preservació dels valors ambientals és la que té més garanties de poder sostenir-se en el temps, aquesta és la relació de propostes que feim des del GOB i que voldríem que poguessin contribuir a incrementar un debat sincer, cada vegada més necessari i urgent.

• Un producte diferenciat i lligat a marques de qualitat ambiental

Menorca segueix sent una illa i sempre tindrà difícil competir en preu amb altres activitats econòmiques similars que no hagin d’incorporar els costos d’importar matèries primeres i exportar producte final. Mirem què ha fet la indústria de la sabata o de la bijuteria a Menorca. Ha apostat per línies de qualitat, que permetin incorporar en el preu el valor afegit d’aquests costos. No es tracta de fer grans quantitats d’un mateix producte, sinó de fer un producte que el consumidor estigui disposat a pagar per la totalitat del seu cost.

El camp de Menorca hauria de fer manco llet per vendre, apostar per fer també altres productes, i els que faci, fer-los amb una orientació molt clara de qualitat ambiental. Aquest és un valor que creix a nivell social, i més que creixerà degut als importants problemes de caire ambiental i de seguretat alimentària que van sorgint.

No serveixen per aquest objectiu les marques tipus “Producte de Menorca”, perquè ni garanteixen la qualitat ambiental ni tenen en compte el conjunt del cicle productiu (per exemple, hi ha embotits “Producte de Menorca” que compren tota la carn a fora).

• Enviar missatges correctes mitjançant els ajuts públics

Coneguda la realitat del mercat de producció de la llet a gran escala, els ajuts públics que es puguin destinar a pal·liar la situació actual del sector s’haurien de fer amb un criteri decreixent. Això vol dir que els ajuts haurien de servir per animar el sector a reconvertir-se per fer productes de més qualitat, no a viure de subvencions fins a la propera crisi dels preus de la llet. Criteri decreixent implica que, durant el període pel qual s’estableixi el règim d’ajuts, l’import rebut cada vegada serà menor, perquè se suposa que les explotacions faran passes perquè la seva activitat sigui més viable del que és actualment.

De la mateixa manera, consideram que cal revisar els criteris que fins ara han condicionat la Fira del Camp. Fins el moment, l’únic bestiar que es veu a aquests actes és la vaca frissona, i es continua premiant l’exemplar que dona més llet. En canvi, les races autòctones, que s’estan demostrant perfectament competitives en el mercat del formatge artesà i de la carn, només les hem vistes a les Fires d’Artesania, com si fossin un element decoratiu. Amb aquests missatges, no trobem estrany que les finques continuïn intentant fer cada vegada més llet, encara que no se sàpiga a qui vendre-la.

• Una formació adequada a les necessitats actuals

És molt urgent actualitzar la formació que s’imparteix al Centre de Capacitació Agrària. Incloure criteris bàsics de gestió empresarial per tal de racionalitzar i compartir entre finques les actuals inversions en maquinària, per aprendre a apreciar l’alternativa del foment de les races autòctones que permeten una jornada laboral més curta i més qualitat de vida per als pagesos, per ser conscients de la necessitat de reconèixer el paper de la dona al camp, que treballa i no cotitza, per fomentar altres models d’acord entre pagès i propietari que demostrin més agilitat en la reconversió que l’actual Societat Rural Menorquina, per donar a conèixer les possibilitats de valor afegit que té gran part de la ramaderia extensiva de l’illa si es comercialitzés com a producció ecològica, per fomentar la recuperació de llavors que estaven molt adaptades al clima de Menorca i que s’han abandonat en les darreres dècades...

• Estructures de segon nivell per comercialitzar

Un dels punts més febles del sector agrari menorquí és la poca capacitat de comercialitzar. Els pagesos de Menorca són grans productors, amb molta vocació de dedicar-se a aquesta professió, però molt marcats per la ja esmentada història d’El Caserio. Sembla molt necessari potenciar estructures de segon nivell que puguin comercialitzar les produccions de diversos llocs de l’illa, per tal de rompre d’una vegada l’actual dependència de tenir només un o dos clients. Potser aquest paper el podrien fer les cooperatives o potser cal crear organitzacions noves, però és fonamental que s’aprengui a buscar noves fórmules de vendre les produccions i distingir-les per la seva qualitat en un mercat obert i competitiu.

Aprofitar la marca de la Reserva

A més de les propostes fins ara apuntades, hi queden alguns aspectes que entenem fonamentals perquè tenguin coherència amb l’aposta que, per sort, Menorca va fer fa anys per aconseguir un model de futur que permeti sostenir-se en el temps.

• Abandonar la via de la intensificació

L’intent d’intensificar la producció per abaratir costos és una fugida cap endavant. Augmentar regadius (cada vegada hi ha més camps de blat d’indi a l’estiu, que són un autèntic despropòsit en una illa que està esgotant els seus recursos hídrics), eliminar parets seques, eliminar taques de boscarrons, augmentar els pesticides..., significa apostar per una modalitat agrària que no interessa gens a Menorca. Si qualque finca vol agafar aquesta via i no es pot prohibir, al manco que no compti amb cap ajuda pública. Al cap i a la fi, l’aportació de l’agricultura a l’economia de Menorca és mínima comparat amb els beneficis que aporta el paisatge i els valors ambientals.

Així mateix, la possibilitat d’usar aigües residuals per a regadius, només és bona si tenim absolutes garanties de no contaminar els aqüífers subterranis. Les actuals depuradores acostumen a patir saturació durant l’estiu (hi ha el triple de persones que durant l’hivern) i reben conjuntament les aigües urbanes i les industrials, amb la qual cosa hi ha un alt risc de presència de metalls pesants.

• La falsedat urbanística

El debat del camp sempre s’intenta usar, per unes minories interessades que troben suport en algunes estructures de poder, per reclamar més possibilitats d’urbanitzar en el sòl rústic. Pensam que la major part de gent de Menorca sap veure les orelles al llop, i és conscient que l’activitat urbanística no té res a veure amb la viabilitat del sector agrari. Si s’urbanitza el camp, potser algun propietari en treurà bons ingressos, però per res beneficiarà als pagesos ni a l’activitat anomenada agrària.

• La necessitat de dotacions tècniques

Per contra, hi ha una necessitat que se sol reivindicar poc i que per a qualsevol altra iniciativa econòmica es consideraria bàsica. Es tracta de poder disposar d’adequades connexions a Internet des de cada lloc. Difícilment algú es pot imaginar una empresa d’avui sense poder disposar dels serveis del correu electrònic o de les consultes a la xarxa informàtica. Però la realitat és que les connexions telefòniques rurals de l’illa no permeten aquest servei. Seria bo, per això, investigar les noves possibilitats tecnològiques, com ara les connexions via satèl·lit que s’estan impulsant en algunes zones rurals de la península, per resoldre aquesta greu deficiència.

• El contracte de Bones Pràctiques Agràries

Dins l’aposta de fomentar una activitat agrària que faci productes diferenciats i d’alta qualitat ambiental, Menorca parteix amb un avantatge que poques zones europees tenen: la declaració com a Reserva de la Biosfera.

Enguany es celebren els 10 anys del reconeixement de la UNESCO. Seria una gran oportunitat per posar en marxa una de les propostes més interessants que es troben incloses en el Tom Cinquè de la documentació elaborada el 1993. Es tracta del contracte agrari de la Reserva. La idea bàsica és definir un Codi de Bones Pràctiques Agràries, que permeti diferenciar quines activitats agràries es consideren positives per al futur de l’illa i quines no. Les finques que s’acullin a aquest Codi es podrien beneficiar de la marca distintiva de la Reserva de la Biosfera, que s’hauria de potenciar de manera decidida per ajudar a la comercialització diferenciada de productes d’alta qualitat ambiental. Tota una oportunitat que només espera que qualcú posi fil a l’agulla.